Si encara mos creguéssim la premsa del règim, podríem arribar a pensar que Puigdemont és com una mosca d'ase que, en comptes de cercar les anques d'una bístia, ha triat les prominències de Rajoy i dels seus acòlits.
Però la realitat és molt diferent. Puigdemont torna a estar avalat per unes eleccions democràtiques per continuar essent el president de Catalunya, i aquest és el dret que reclama per camins absolutament lícits. És el president Rajoy qui les va convocar, les eleccions, i ara no hi ha més que una disjuntiva: o accepta les regles de la democràcia o no les accepta.
Clar que la realitat sempre es pot emmascarar per amagar-la. Deu ser l'objectiu dels senyors Rivera i Sánchez (quina pena que aquest estigui dins el mateix sac que l'altre) quan fan com si la força del vot fos un fum i diven que el president català ja forma part del passat. Però si acaba de guanyar les eleccions!
És tan patètic com sentir la senyora Soraya criticant discursos de Puigdemont que la premsa del règim no mos deixa escoltar. O el president Rajoy quan argumenta que mentre a la Generalitat no n'hi triïn un que li agradi a ell, la mantindrà ocupada. Tot en consonància amb l'atac de nervis que sembla que li ha provocat el viatge de l'estadista català a Copenhaguen i la seva cita amb parlamentaris danesos.
Podrien haver aprofitat que sortia de Bèlgica per reactivar l'ordre internacional de recerca i captura, però ja van fer el ridícul davant Europa l'altra vegada, quan la van haver de retirar. I ara s'exposaven a tornar a fer el mateix paperot, encara que així i tot l'han fet. Perquè els arguments que ha donat el jutge per no reactivar-la, han recordat molt més l'opinió d'un polític implicat que el criteri d'un jurista independent.
Només faltava que coincidís amb la compareixença del ministre Zoido defensant l'acció policial del dia aquell del referèndum. Mentre la premsa estrangera mostra imatges que posen la pell de gallina i prestigioses organitzacions internacionals denuncien tanta violència, el ministre, en comptes de dimitir, continua acusant dels fets a la ciutadania i a uns Mossos d'Esquadra que no es poden defensar, precisament perquè ell els té intervinguts.
I per paga, no amaga que el dispositiu policial que va provocar tants de ferits, però que en canvi va ser incapaç d'interferir 6.000 urnes, i d'evitar que més de dos milions de persones anassin a votar, mos ha costat 86 milions d'euros. Quantitat que s'ha d'afegir als 63 milions d'euros d'ajuda militar amb què va convèncer Letònia perquè no es pronunciàs a favor del procés català. I alerta, perquè els nombres tot just es comencen a destapar.
Si no fos perquè hi continua havent quatre ciutadans pacífics tancats sense judici, separats de les seves famílies amb l'insòlit argument del jutge que alliberar-los podria incitar a la violència, podríem pensar que tot és una broma. Però no ho és, fins al punt que un pres d'ETA que va ser elegit diputat, com ho són tres dels presos d'ara, va ser més ben tractat que ells.
I si Puigdemont no és també en presó preventiva és perquè, la nit abans de rebre la citació del jutge de Madrid, va decidir anar-se'n a Brussel·les, on també hi ha jutges. Però allà sembla que la justícia funciona d'una altra manera. Fins al punt que no acusen a ningú de rebel·lió i sedició quan s'evidencia que la seva única arma ha estat posar les urnes perquè la gent pogués votar allò que fa anys que reclama votar.
Ja no és qüestió de fer bromes, perquè la cosa va de democràcia pura i dura. Puigdemont és el candidat a president que té més suports al Parlament de Catalunya (70 contra 57) i en conseqüència hauria de ser nomenat i reconegut per l'Estat espanyol, començant pel rei. Perquè per més que estigui imputat per la justícia espanyola, ni l'han jutjat ni l'han condemnat encara. Presumpció d'innocència, li diven.
I és que, com és sabut, la democràcia és molt punyetera. L'acceptes o no l'acceptes.
