Quan es xerra de la cosa catalana (en general, no només Catalunya), de forma reiterada es recorre a la retolació dels comerços, la immersió lingüística i l'adoctrinament dels mestres per dibuixar una virtual tirania cultural i de llengua. O agraden molt aquests arguments o és que no n'hi ha més. L'ús de l'adoctrinament escolar per justificar algun fenomen social, més enllà del seu nivell de ficció, suposa donar per certa i generalitzada l'abdicació dels pares de la seva funció nuclear. La dimissió majoritària envers els fills explicaria que un presumpte adoctrinament tingués efectes reals, quan en realitat els fills han d'anar a classe amb el bocata, els llapis, l'educació bàsica i els valors portats de casa.
Vaig anar a escola als vuitanta. Alguns mestres eren majors, i els seus mètodes avui posarien els pèls del punta. N'hi havia que feien resar o manifestaven valors amb la transició encara pendent. Malgrat això, els valors que crec tenir són més similars als dels meus pares que a aquestes perles.
Acceptar l'adoctrinament docent, en el cas d'existir, com a determinant social de pes suposa acceptar que els pares dels adoctrinats s'han convertit definitivament en simples patrocinadors, subministradors logístics i taxistes per a les activitats escolars i extra. Suposa donar per fet que la majoria dels nens arriba a l'escola sense cap base ni una pel que fa a modulació del seu cervell i que després tampoc passen cap filtre. Suposa entendre que els pares han deixat de ser referents principals dels infants, per així tenir temps per a altres coses més lúdiques i guais.
Els casos d'adoctrinament dels nens, si hi són, s'han de denunciar. Ara bé, magnificar els seus hipotètics efectes, com fan alguns per interès polític, és o bé una exageració malèvola o bé la simple acceptació tàcita d'un fracàs educatiu i social molt més important que la frontera de la seva identitat.
