«Mis problemas con las mujeres» és un dels millors discs del rock espanyol. Loquillo y los Trogloditas, banda potent que escoltava amb vinils ara empaquetats a algun racó inhòspit de casa, va marcar la meva adolescència. La seva cançó «Piratas» comença amb una frase que mai no ha deixat de ressonar silenciosa al meu subconscient: «He modelado una bandera, que como todas es para quemar».
Dels missatges de Loquillo, en general dels músics que a un li agraden, no se n'ha d'extreure a la força una filosofia de vida ni una lliçó política (doctrina Méndez de Vigo). Però que el millor destí de les banderes és acabar reduïdes a cendres és un axioma personal. Del que es veu aquests dies als mitjans i als carrers de l'Illa, una de les pitjors coses és la proliferació desmesurada de banderes. En una societat que no té lí- mits en la tecnologia i la ciència (àmbits, per cert, de màxim internacionalisme), desconcerta, espanta i preocupa moltíssim contemplar aquest retorn a la tribu d'aroma medieval, al sentiment identitari excloent, als nostres i ells, a la frontera pròpia com a solució, a les unitats limitades, a la visceralitat grupal, a les proclames enceses de visques i som no sé què i també açò altre.
Res no és moderat ni raonable sota una bandera. Aquestes teles es posen davant els ulls i no deixen veure el que realment importa. Tapen el sol, creen ombres. Com més gran és la bandera, més molesta. I sempre volen segons bufa el vent. És complicat avançar embolicat amb una tela. Els senyors interessats en el poder i la butxaca recorren a les fronteres segons convé, utilitzen les banderes per unir a les seves causes els súbdits que en la identitat compartida troben confort, seguretat i remeis a les pors. Amb nosaltres, contra ells.
Respecte al ressorgir dels pedaços de colors de les darreres setmanes, assumeixo el mandat de la meva consciència per fer-ne una declaració unilateral d'independència. I no la penso suspendre ni negociar. Hala.
