Dos quarts de quatre de la matinada, s'ha convertit en la meva hora des de fa gairebé tres setmanes. Tothom et prepara pel gran moment del part amb classes pràctiques incloses però ningú t'avisa que l'endemà, començarà el mambo de veritat sense manual d'instruccions ni diccionari per entendre res. Sort que el dèficit de son es compensa amb un superàvit de felicitat al voltant del fet d'estrenar-se com a pare.
La casualitat d'haver nascut uns dies abans de l'imminent xoc de trens, fa que l'actualitat m'estigui passant a segon terme malgrat que resulti inevitable no viure amb preocupació tot el que estava succeint. El primer dia que la Guardia Civil va entrar a les Conselleries de la Generalitat, a casa nosaltres parlàvem sobretot de la seva primera caca, un espectacle escatològic fotografiat per si el pediatra ens ho demanava, que em va servir per anticipar que les coses no s'estaven portant pel bon camí i tot començava a fer massa pudor.
M'intentava imaginar com li hauria d'explicar d'aquí uns anys a ella tot el que estava succeint aquells dies a Catalunya, tanta violència gratuïta, desmesurada i desproporcionada per defensar la legalitat entre persones adultes que representa que poden posar-se d'acord sense haver d'arribar a les mans. Què son les lleis? Un mandat diví o una voluntat d'uns homes per ordenar la seva convivència? La relació entre l'ésser humà i la realitat jurídica neix del raonament, del sentit comú i per suposat, del diàleg. Ha estat l'immobilisme el que regeix l'avenç de la humanitat?
Quan la meva filla sigui una adolescent i se'm rebel·li, l'hauré d'entendre i seure a parlar amb ella, no posar-m'hi simplement en contra.
