Ens hem tornat sensibles amb tot el que es fa a la vora de la mar. Ens indignen les fogueres, els que renten plats, si retiren la posidònia, si no, l'argila per a pells poc sensibles, si posen una corda, que moguin pedres, que les agafin, que les apilin. Açò darrer em captiva. No puc entendre l'atractiu de fer muntanyetes de macs, més enllà dels records infantils dels divertits jocs d'aixecar construccions amb peces.
Vull pensar, perquè som una persona ben pensada, que qui fa aquesta bestiesa infructuosa desconeix que no ho pot fer, que no reconeix aquell element inert i abundant com un bé a preservar. No se sol veure ningú acumulant pedres a unes restes romanes, per exemple. També vull pensar que els que van apilar un altre tipus de pedres a la vorera de la mar, amb ciment, llits, piscina, bufet i recepcionistes, tampoc eren llavors conscients que, amb el seu esforç per arribar el més amunt legalment possible, construïen el que es convertiria en una barbaritat. Eren altres temps, el turisme era un caramel golós, l'ecologia una extravagància i la sostenibilitat una paraula desconeguda. Ara les vistes idíl·liques per als seus clients són doloroses per a molts autòctons. No és ideologia, o l'hotel et fa mal als ulls o no te'n fa. No n'hi feia a qui va elaborar una llei que permetia consolidar aquestes palanques del progrés econòmic esdevingudes monstres.
És clar que derruir un hotel no és tan senzill com tirar les muntanyes de pedres o el joc infantil de peces (sempre hi ha un germà pillu que xala de fer-ho). Tal vegada amb Son Bou hi hagi poc a fer, però resulta imprescindible establir des d'ara mateix eines d'ordenació territorial que permetin anar exterminant, a poc a poc, la verticalitat hotelera de la primera línia. I si s'han de dedicar recursos econòmics a afrontar-ho, endavant. Serà una bona inversió turística, com en el seu dia, en certa manera, ho van ser aquests horribles hotels a vorera de la mar.
