Urgències, i un senyor s'hi presenta perquè acaba d'explotar-li el petard que encenia, i ara d'un ull no hi veu res, i de l'altre només una mica.
Amb l'ull dret no hi veia ni tan sols la llum: l'ull s'havia romput. Amb l'esquerre hi veia un 20 per cent. Prou evident eren les moltes i minúscules partícules que havien impactat als ulls, i amb ressonància van veure que les partícules havien fet mal tant a la superfície com a la profunditat dels ulls.
Van mirar de salvar l'ull dret amb cirurgia, però res no van aconseguir, i l'ull va quedar inútil, petit i enfonsat. De l'altre, en van treure les partícules impactades a la superfície exterior, i amb temps de tractament va recuperar visió, però només fins arribar al 50 per cent.
Petards i fogueres són perillosos. És jugar amb foc. Tard o d'hora, aquí o allà, hi haurà conseqüències lamentables. Intento d'entendre per què encara hi ha gent que vol jugar amb foc, i que fins i tot arrosseguen els fills i els ensenyen el joc morbós del petard i la foguera.
Cap precaució, cap barrera, cap campanya de prevenció és del tot efectiva. En un segon, només en un segon, el joc del foc fa cremada, de persona, de paisatge, de vida. Llavors ja és tard. D'accidents, n'hi ha mil. D'exemples per demostrar el perill del foc i el petard, també n'hi ha mil, i sempre passen quan es pensa que res passarà.
Les coses passen quan es pensa que no passaran. És pensant que res passarà quan el mal, perill, el foc, el petard es fan banals. Sembla que no és res, sembla que tot es pot controlar. Però amb un segon n'hi ha prou. Sempre que passa, amb un segon n'hi ha hagut prou.
Aquest any, els jocs morbosos de foc i petards per Sant Joan hi van venir a continuació de focs de magnitud colossal. Això no obstant, quina autoritat va prohibir el joc del foc? Quina autoritat va prohibir la venda de petards, que són bombes de joguina, explosions en miniatura?
Permetre el joc del foc, promoure fogueres i petards és cosa no seriosa ni responsable. Si passa alguna cosa, qui es fa responsable? Que potser algú podria revertir l'efecte d'una cremada?
2 A Londres va passar allò que ningú imaginava que mai passaria. Però va passar. No se sap quants hi van morir cremats perquè d'alguns no va quedar gairebé res semblant a un cos humà. Famílies senceres van quedar atrapades a casa, i no en va quedar res, i tal vegada pensaven que això no passaria mai.
De seguida, l'incendi de Portugal atrapava les persones dins del cotxe, dins d'una carretera infernal, una trampa de foc, i tal vegada pensaven que això no passaria mai.
Pensar que res passarà és una ingènua forma de raonar que duu les persones a pensar que el mal, el petard, el foc són cosa banal. D'això se'n diu banalització.
Allà cremava un edifici amb persones a dins, i cremava un bosc i una carretera amb persones a dins, i aquí hi havia persones jugant amb foc i petards, pares i fills, i adolescents. Tal vegada pensaven que les coses que passen més enllà de casa no passaran aquí. O que allò que li passa als altres no ens passarà a nosaltres.
El cas que abans comentava no és d'aquí, però és igual que sigui d'aquí o d'allà. Dijous passat el publicava el «New England Journal of Medicine», per tal que tothom en sàpiga, i aprengui.
Em direu que foc i petards són tradició, i les tradicions són sagrades. Quin argument més pueril! Expliqueu-li aquest argument als que van sobreviure a Londres o a Portugal, o al senyor que ara no hi veu gaire.
El joc del foc i el petard banalitza el perill del foc i de les explosions. Banalitza un atemptat terrorista, banalitza la guerra. Banalitza qualsevol guerra, qualsevol atemptat, qualsevol incendi. És això mateix de tan terrible, però de joguina. No és res, res és res fins que un dia passa.
Espero que no hagin de passar més coses terribles per tal que l'autoritat i sobre tot el públic s'adonin del que pot passar.
www.bello.cat / jordibell@gmail.com
