Cap al final de curs

Noticias relacionadas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Oblidem-nos ara del «racó de pensar» (ostres, quina l'he feta!) i demanem-nos si els alumnes hauran valorat les aules com a espais on trobar els tresors del coneixement. Hauran gaudit del pati amb esbargiments i jocs? Hi haurà hagut divorci entre la llengua vehicular acadèmica i el parlar del pati i del carrer? Com haurà funcionat la participació de tota la comunitat educativa en la marxa dels centres? Hi haurà hagut empatia i respecte mutus entre alumnes i professors? Al cap i a la fi, es tractarà d'avaluar l'assoliment d'allò que es va proposar a principi de curs en el ben entès que eren propostes idònies. Ah, i sempre maldant de defugir rutines. Les respostes seran diverses segons les circumstàncies particulars. I suposant que l'administració educativa ha fet el seu comès (no sé si és massa suposar) i la maquinària bàsica ha anat com una seda, hi quedarà, doncs, l'avaluació interna, la consciència del que s'ha fet en relació al que hom hauria volgut o pogut fer.

És ben ver que ningú aprèn si no ha volgut aprendre i que el desenvolupament del programari de les matèries pot ser mortal de necessitat si la motivació hi és absent. La motivació obre la gana d'adquirir coneixements i competències. Però motivar no és tasca fàcil i reclama voluntat i esforç. El mateix que el professor reclama als seus alumnes s'ha d'exigir ell mateix. Segur que són molts que ho intenten encara que els resultats siguin prou diferents. I és que no tothom té el mateix talent. Tenir talent era, temps enrere, sinònim de ganes de menjar. I diuen que qui té fam moltes se'n pensa. Tot el que s'aprèn amb emoció sol tenir permanència; ara li diuen «aprenentatge significatiu». Val per a tot, no sols per a l'escola.