El recompte dels segles és un invent humà sense cap transcendència còsmica, si no vaig errat. Però els canvis de segle sempre han comportat grans convulsions per a la humanitat i l'inici de grans transformacions. Sense necessitat de recular gaire, el segle XX va començar amb la primera guerra mundial i la revolució russa.
En tal dia com avui de fa cent anys, mitja Europa es matava pels camps i els carrers dels pobles, cada un amb la seva bandera, i quan va acabar la festa es van poder comptabilitzar més de vint milions de morts. Alguns historiadors diven que van ser trenta, sense fer cas dels mutilats i els ferits. Espanya va quedar al marge d'aquesta carnisseria, potser perquè encara estava paralitzada per la pèrdua de Cuba, resultat de no haver fet cas al cubans i concedir-los una bona autonomia quan encara era a temps. A Cuba van morir més de 50.000 soldats espanyols i ves a saber quants de patriotes cubans.
I si reculam cent anys més enrere, a començament del XIX, les coses no anaven millor per als habitants d'aquesta Europa que li costa tant d'ajuntar-se. La monarquia espanyola i la França napoleònica es van aliar amb la idea d'ocupar Portugal, que simpatitzava amb els britànics. El fet va provocar una guerra que s'inscriu en la que ja hi havia en dansa a la resta del continent. I que també va ser causa d'uns quants milions de morts. I que, en el cas espanyol, va acabar amb molts d'actes heroics, però donant tant de poder a les forces més reaccionaries del país, que sembla que encara avui no hem sortit del forat.
I encara cent anys més enrere -i per acabar, que ja cansa- el segle XVIII va començar amb la guerra per la successió en la monarquia espanyola. El rei, que pels quadres de l'època sembla la persona més desgraciada del món, havia mort sense descendència. La seva gestió de govern havia estat desastrosa, però els vastos territoris que deixava feien hontes per tot Europa. Espanya com l'entenem ara no existia, però sí que hi havia una monarquia que regnava damunt una conjunt de territoris format per Castella i les seves colònies a Amèrica, el Països Baixos, i la confederació de països de la Corona d'Aragó, que incloïa prop de mitja Itàlia.
La guerra entre les dues famílies reials europees que pretenien el tron espanyol, es va convertir també en una guerra interior. I la van guanyar Castella i els Borbons francesos. Però en l'aventura van perdre bonibé tots els seus territoris europeus -inclosa Menorca-. Açò sí, van conservar la Península i van liquidar els països de la Corona d'Aragó per convertir-los en terra de conquesta. Els estudiosos parlen de mig milió de morts, que són molts més que en les guerres anteriors, si tenim en compte que la població era més escassa.
Tot açò ho he escrit perquè sembla que les tragèdies que afrontam en aquest començament de segle XXI siguin una novetat en la història. Però és evident que no és així. Tampoc m'atreviria a valorar si hem encetat la centúria millor que les altres vegades. Perquè guerres ara també n'hi ha, en el dia d'avui, i atemptats terroristes i milions de refugiats que tothom es vol treure del damunt com si fossin puces.
I alhora vivim un moment de canvis que provoquen una gran incertesa. Potser tanta o més que en els començaments anteriors. En tots els àmbits. Tot està en dubte. El poder econòmic, que ja no sabem de qui depèn. Els esquemes polítics, que ja no funcionen. El treball, condemnat a canviar amb les noves tecnologies. Els costums socials, que ja no aguantes el rigor del passat. L'autoritat dels estats, qüestionada cada vegada per més població. La impermeabilitat de les fronteres, que ja es una fantasia...
Fins i tot el clima, que creiem inalterable pels segles dels segles. Per a la gent sensata només hi ha una cosa clara. I és que el món ja no tornarà a ser com havíem arribat a creure que era, i que no es qüestió de voler recular en el temps, sinó d'intentar que el futur sigui més just que el passat. I açò vol dir feina.
