Perquè hi hagi ciutadans de primera, per força n'hi ha d'haver de segona, perquè sinó els nombres no sortirien. I en aquest punt és quan els que no estan en la primera categoria, tenen dues solucions, o acotar el cap o rebel·lar-se.
Fa unes setmanes vaig haver de participar en un debat televisiu sobre les dificultats de la petita empresa a Catalunya, que ho són el 90 per cent de les que hi ha, i hi vaig aprendre coses que no sabia. La més important, els efectes devastadors de la morositat.
Tothom sap que les grans empreses espanyoles són unes trenta, que fan vida social a la tribuna del Bernabeu i que viven sobretot de l'obra pública. Participen d'aquests concursos que convoca el govern i en què s'adjudica la construcció de grans infraestructures -ara un AVE, ara una autopista-- a aquella empresa que ha fet l'oferta més baixa o més bona. Clar que, una vegada guanyat el concurs, no tota l'obra la fa ella: una part, que de vegades és la més gran, la subcontracta a empreses més petites.
El joc és que aquestes empreses guanyadores cobren de l'Estat en un termini molt curt. La Unió Europea el té establert en uns 60 dies i Espanya, encara que amb uns quants anys de retard, ha acabat complint aquesta normativa. Però, en canvi, la gran empresa paga a les subcontractades molt més tard, de vegades fins a 500 dies...
Açò vol dir que el petit empresari, si vol fer feina, ha d'acceptar les condicions que li imposin i, a continuació, demanar ajuda als bancs, que si decideixen anticipar-li doblers, se'ls cobren a preu d'or. Açò no succeeix a altres països, com per exemple França, on si el gran empresari no paga al dia, fins i tot pot acabar a la presó.
La conseqüència de la pràctica espanyola, fins ara tolerada pel govern, és clara, i s'ha comprovat sobretot en aquests anys de crisi. Les grans empreses han continuat incrementant el seu capital, manyuclant els milions que no pagaven al dia, mentre les petites empreses s'ofegaven. Els experts asseguren que una de cada tres de les que han desaparegut, no ha estat per causa de la crisi, sinó de la morositat de les grosses.
I encara diven més coses, els experts. Que aquesta morositat escandalosa és la causa que la petita empresa espanyola sigui tan raquítica. Mentre aquí la seva mitjana de treballadors és de només quatre, a França és de deu i en altres països europeus de fins a vint.
Clar que aquest anèmia empresarial té també una altra causa, també coneguda i reforçada pel govern espanyol: el preu de l'energia. El més alt d'Europa. Mentre les elèctriques viven grasses i reforçades per consells d'administració on hi trobam els mateixos personatges que van impulsar cada una de les lleis favorables als seus interessos.
De vegades encara va més gros, i quan a la gran empresa li surt malament el negoci, el govern li torna la inversió. El senyor Florentino Pérez i companyia, per exemple, ja ha recuperat els més de 1.500 milions d'inversió del dipòsit de gas que volia fer davall la mar, i que va ser la causa de centenars de terratrèmols a la costa. I també els de les autopistes de peatge de Madrid sense cotxos, ja han recuperat la inversió. Són problemes bons de solucionar, perquè els ciutadans de segona, una mica cada un, ja ho pagaran. El gas, per exemple, el pagarem una mica més car només durant 30 anys...
Ara a aquestes pràctiques se n'ha afegit una de nova. La necessitat d'aprovar els pressupostos del govern. Perquè els hi acceptin els bascos, el senyor Rajoy i companyia --amb el visit i plau d'aquest partit camaleònic que es diu Ciudadanos-- no n'ha tingut prou amb tornar-los els pocs impostos que ja no pagaven a Espanya. També ha rebaixat el preu d'un tram de consum elèctric, que casualment té especial efecte sobre les petites empreses del País Basc. En aquest tram, pagaran la meitat. I així seran més competitives que les de fora.
Ja ho he dit al principi, perquè hi hagi ciutadans de primera, n'hi ha d'haver de segona. I perquè hi hagi territoris de primera, n'hi ha d'haver també de segona. Açò sí, els catalans --que tenen 17.000 petites empreses exportadores-- continuaran essent els dolents de la pel·lícula. I tothom s'exclamarà perquè volen fotre el camp. O no.
