Els que hi entenen de vins coincidiran amb jo que avui la denominació d'origen Priorat és una de les més valorades arreu del món. Uns vins d'èxit que acaparen premis i que poden arribar a tenir un preu desorbitat.
Però allò que potser no sap tothom és que fa vint anys la producció de vins del Priorat estava a punt de desaparèixer. Dels deu milions de litres de vi que produïa la comarca a finals del segle XIX, havia passat a encara no 500.000 litres, que es malvenien a bodegues d'altres denominacions.
I com que el territori és costerut i no hi ha gaire més cosa que vinyes, la població va començar a minvar. En un segle van passar de 28.000 habitants a 9.000 i per paga bonibé tots jubilats, perquè els joves havien fuit a buscar-se la vida, sobretot a les zones turístiques de la costa de Tarragona, allà deçà.
Els canvis van arribar amb els anys 90, de la mà de vinaters d'altres comarques de Tarragona i de qualcun altre de més enfora, fins i tot de la Rioja, que van tenir clar que aquella terra produïa un vi singular i que, ben treballat, podia ser excepcional. Van aportar noves tecnologies i van confiar en l'experiència dels productors locals.
La combinació d'aquest dos elements va fer possible que aquell vi adquirís una qualitat extraordinària. Però perquè un producte s'arribi a vendre, no n'hi ha prou a fer-lo bo. A més, cal donar-lo a conèixer en els llocs adequats, és a dir, allà on hi ha experts reconeguts i capaços d'influir en el mercat internacional.
Així és que els nous vinaters del Priorat van recórrer als crítics més prestigiosos d'arreu del món i als mercats més especialitzats. I amb tant d'entusiasme com convenciment de la qualitat del seu producte. Demanant crèdits per viatjar i vestir com a senyors, mentre la realitat és que algun d'ells vivia dins una furgoneta perquè no podia ni llogar casa.
El resultat és que avui el vi del Priorat és un dels més ben cotitzats. El valor mitjà d'un bòtil d'aquesta denominació d'origen és tres vegades superior al dels riojas, per posar un exemple conegut de tothom. Actualment venen uns dos milions i mig de litres per any i la meitat de la seva producció es destina a les exportacions.
Aquella comarca trista i en fallida dels anys vuitanta, veu com les noves vinyes s'escampen pels costers abandonats i hi torna a haver infants pels carrers. A part de rebre per primera vegada turistes, que hi van a conèixer les bodegues i tastar la seva producció. Així s'està recuperant també la gastronomia del territori, que estava a punt de desaparèixer.
I la valoració dels seus vins continua augmentant, en paral·lel amb la producció i la demanda exterior. La Guia Peñín, la bíblia espanyola dels aficionats a la cosa, ha arribat a avaluar més de noranta productes d'aquests cellers, amb les notes més altes, 90 o més punts sobre 100.
Explic aquesta història d'èxit perquè, de molt abans que es produís, sempre havia relacionat el vi del Priorat amb el formatge de Menorca com a dos tresors amagats. Salvant totes les distàncies, perquè en el cas menorquí sí que hi ha una voluntat, que ve d'enfora, de millorar el producte i la seva comercialització. I és inqüestionable que avui es produeixen excel·lents formatges, no només artesans sinó també de fàbrica i que hi ha la voluntat de comercialitzar-los de la millor manera. I que guanyen concursos.
Però precisament per aquests motius, el formatge menorquí hauria de tenir l'oportunitat de pujar més graons en el reconeixement internacional i en la seva valoració econòmica. Perquè és evident que és un tresor, potser el més gros que té Menorca, i que podria pesar molt més en la seva economia. I és de plànyer que encara romangui amagat per a tants de sibarites del formatge com hi ha al món.
Potser l'exemple del Priorat podria servir per a qualque cosa.
