Telefonada de la seu del PP a la Policia Local: «Escolti, fa dos dies que aquí davant hi ha un senyor amb dues cabres... No, no molesta. Només s'aixeca de tant en tant i sembla que vol entrar a la seu, però queda parat, capeja i es torna a seure».
La Policia acudeix. El senyor fa cara de cansat. Els agents li pregunten com es troba. «Desorientat» Té la mirada perduda. «No sé bé on sóc». Arriba un psicòleg, que conversa amb el senyor mentre les cabres s'enfilen a un cotxe i amenacen els espinacs que porta una senyora a la senalla. Un turista de l'Imserso es fa una foto amb elles i la penja a Instagram.
El psicòleg: «Se'l veu afectat per decepcions, ruptures o pèrdues que l'han traumatitzat. Ha entrat en un profund estat de shock». Els agents pregunten al senyor, que va vestit informal i du un exemplar de «El País» i un díptic contra el TTIP a una bossa de plàstic, si té algú a qui recórrer, algú de referència. «Un temps tenia en Felipe», afirma.
Els policies li demanen si el poden ajudar, portar a algun lloc on descansar, on estar tranquil. L'home obre ben oberts els ulls, mira els agents i aixeca a poc a poc el braç, tremolós. Assenyala la seu del PP. «Allà». Llavors apareix el fill del senyor, l'abraça i dóna les gràcies als agents. «Què li ha passat?», li pregunten.
El fill bufa. «És votant d'esquerres». Els policies també bufen, comprensius. «Ho està passant molt malament. Sempre del PSOE, va canviar, i ara... Fa dies que deia que volia tranquil·litat, les coses clares, només poder saber si el partit que ha votat al final és govern, recolza el govern, toca els nassos, pacta una temporada o és oposició. Per això ja havia dit algunes vegades que es volia fer del PP. Ell! Republicà de tota la vida! Però si era veure n'Aznar a la tele i...» «I les cabres?», demanen els agents. «Adoptades. El darrer intent d'evitar un altre trauma».
