Hi ha una frase que provoca plaer a qui la pronuncia i molta ràbia a qui l'ha d'escoltar: «Ja t'ho vaig dir». Si s'acompanya de cantarella i s'estira una mica la darrera vocal, el plaer i la ràbia creixen. Aquests dies segur que alguns batles l'han escoltada pel tema ecotaxa.
Fomentar la participació en les decisions fomenta també la frustració. Tothom participa esperant que les seves propostes (interessos) es recullin i, com que sol ser impossible atendre tothom, cabreig assegurat. Seria un imprudent si proposés a cada un dels meus quatre fills per separat que demanin un regal quan, per manca de cash, sé que acabaré comprant un parxís per compartir. Ni la PlayStation 4 d'un ni els patins de «Soy Luna» de l'altre. Que el parxís mola ningú ho dubta, ara bé, si faig açò, només rebré cares llargues.
Si es disposa d'uns diners i es promou que es demanin coses per un valor total molt superior, es pot dir que es veia venir. Per tant, són ingenus els batles? No. Han fet com quan pel Gordo compram dècims a la feina i papeletes a la botiga. Per si de cas. Il·lusió? Sí. En podien fiar? Gens.
El repartiment de l'ecotaxa no es pot basar en una inassumible carta coral als Reis. S'ha de ser més rigorós, perquè, a més, si compram la Play però no els patins tindrem guerra. I quan hi ha partits polítics pel mig, amb fílies i fòbies, la cosa es complica. El sistema resol poc i enreda molt. Mala fe? No. Sembla ingenuïtat. Ara el Consell proposa actuar com a filtre previ. Alerta, perquè igual reproduirà el mateix problema a diferent escala. Val més partir de la base que comprarem només jocs de taula per compartir. Sense falses expectatives ni fer parts i quarts.
Per cert, si falten diners per inversions i els turistes de l'estiu es volen traslladar a l'hivern, tal vegada es podria pujar l'ecotaxa de juliol i agost. Sembla simple, no? Açò o que l'ingenu sóc jo.
