El món tremola, però Espanya comença l'any amb una sensació de tranquil·litat que recorda la pau que es respira als cementeris. El senyor Rajoy es presenta tan animat que ja ha tornat a fer una roda de premsa, com un president de ver, i anuncia que l'economia va la mar de bé i que si seguim acotant el cap en sous i drets, encara anarà millor per a aquells que convé que hi vagi.
Satisfet com una gallina que se pensa que ha fet un ou de dos vermells, aprofita l'ocasió per anunciar que, de tan bé que va la cosa, ara apujarà el salari mínim 1 euro i 70 cèntims per dia, i que els jubilats tindran un 0,25 per cent més de pensió, cosa que pot arribar a significar prop de 2 euros per mes!
Clar que la bona cara del president no respon només a aquestes excel·lents notícies, que ben segur que hauran provocat una festassa a cals 6 milions de treballadors i treballadores que cobren el salari mínim. I a cals jubilats, m'atreviria a dir que ja s'han inscrit tots a un curs de ball en línia per celebrar-ho.
Perquè el president té encara més motius per estar content. El primer és que ho torna a ser, de president, contra tots els pronòstics. No l'han afectat ni els sobres per sota mà, ni els 500 col·laboradors seus que són a la presó o pendents de judici per corrupció, ni ser amic i suport via whatsapp del senyor Bárcenas, ni cremar ordinadors perquè la justícia no tengui proves... Ni la rebequeria del senyor Aznar, no ha pogut fer canviar de cara el president.
Tampoc no l'han afectat la competència, que més bé sembla que està en hores baixes. El PSOE vaga pel desert del Sinaí sense saber si va cap a la terra promesa o torna a Egipte. Si hem de fer cas de la gestora que el dirigeix, se'l veu més còmode ajudant el faraó del PP a construir piràmides que proclamant els deu manaments de l'ànima socialista.
Podemos tampoc no crec que provoqui malsons al president. Al contrari, l'ajuda a dormir. Primer, perquè les corredisses del senyor Iglesias i companyia per arribar dalt, sobretot han servit per fer tropissar el PSOE. I segon, perquè la batalla interna que ara lliuren entre ells, sempre tan televisius com els guerrers de Joc de Trons, pot contribuir a una llarga hegemonia d'aquesta casta de dreta que ja s'ho permet bonibé tot. Sense arribar als límits de la de Turquia, però el temps dirà.
En canvi Ciudadanos, sí que afecta la cara del president. Però en positiu. La sensació deu ser com de tenir una mosca que et fa còssigues davall els peus... i que li deixes fer mentre no emprenyi per la cara. Qui ho havia de dir! Un partit tan modern i tan instal·lat en el sistema. El secret és, potser, que el van inflar com una llanxa salvavides per si el PP s'ofegava. Però és evident que el servei no ha estat necessari i ara fan nosa per a la navegació.
També té motius, el senyor president, per fer bona cara quan veu com va el món. A Amèrica, amb el senyor Trump podrà tenir un bon amic. I a Europa està pendent de les eleccions d'Alemanya i de França, que segons com vagi la cosa, el faran bo. Potser es complirà aquella dita que «en terra de cegos el borni és rei» per més que hi ha aquella altra que diu que «no és bo ni per mar ni per terra». Efectivament, a Europa no s'albiren aires de renovació i de progrés, sinó de retorns al passat més resclòs.
En aquesta situació idíl·lica –terrorisme internacional a part-, únicament els punyeteros nacionalistes podrien provocar una ganyota d'aquest president que creu en una Espanya plana com la Meseta. Però n'hi ha uns, els bascos que, per conveniència pròpia, no remenen gaire. Amb el seu passat guerrer i el concert econòmic, són de fet un país a part que no paga ni impostos a Espanya. Es deuen pixar de riure cada vegada que el president diu allò que «todos los españoles son iguales en derechos, deberes y obligaciones».
En canvi els catalans, és una altra cosa. Aquests sí que paguen. I com que van de pacífics i democràtics, seria mal de fer qüestionar les seves reivindicacions. Així és que el senyor president, abans de tenir un maldecap s'ha estimat més encomanar la feina als jutges. I si a altres bandes és la política qui resol els conflictes, aquí ell ho ha deixat tot a mans de tribunals adequats. De tal manera que ja tenim a punt d'anar a judici un president i tres consellers de la Generalitat, i la presidenta del Parlament. I uns quants regidors.
El sistema és tan eficaç que recorda les millors èpoques del franquisme. L'altre dia, els partidaris i no partidaris de la independència es despertaven amb una notícia al·lucinant. En l'interrogatori d'un regidor -acusat d'incitar a la sedició per haver dit, en un ple municipal, que «per fer truites s'han de rompre ous»-, el jutge li demanava què volien dir les paraules ou, rompre i truita, en aquest cas...
Però mentre el president renuncia a fer política i els jutges van tapant boques amb lleis que segurament no van ser pensades per reprimir la voluntat democràtica, la cosa va creixent. I per cada boca que es tanca, se n'obren unes quantes més. Ara també des de parlaments europeus i organismes internacionals preocupats per la democràcia a Espanya.
Així és que, si no va viu, el senyor president potser mai no sabrà què vol dir «rompre ous per fer truites», però en canvi descobrirà que la seva insistent denigració de la demanda de tants de ciutadans de Catalunya, pot acabar fent que tot el sistema «faci els ous en terra».
