No plou. I quan ho fa és per tocar els nassos, justament el dia i el lloc en què coincideixen les primeres classes i les enèsimes obres endarrerides. No plou. Però les rentadores giren, el camp té set i els banyistes es treuen la sal del mar (i més amb aquesta calor que no va fer a l'agost, trending topic oral de la setmana).
Els pous han baixat més que els tipus d'interès. Solució proposada? Augmentar tarifes. Idò, alerta amb això. Llars i empreses no han de pagar tota la factura de l'avaria, i manco amb un bé de primera necessitat. Estudis indiquen que el consum a les cases suposa només un 12 per cent del total. A més, per cada litre que va a l'olla, un got es perd pel camí. Per tant, alerta.
Incrementar el rebut de l'aigua seria fer-nos pagar a tots, responsables aplicats o abusadors, el pobre estat de les infraestructures hídriques i la poca atenció que han merescut mentre plovia prou. Ni grans consumidors ni preus progressius ni un nas. S'ha d'anar alerta. Igual algú consumeix molt simplement perquè ho necessita. I tal vegada qui malbarata s'ho pot permetre fins i tot a un preu més car. El recurs tarifari pot estar bé ara per fer 'sustu' i crear consciència, però no és just ni suficient. També, i sobretot, des de l'administració pública s'ha de ser exemplar i donar a la qüestió la importància que requereix, amb fets, que són inversions en bones xarxes i depuradores efectives. Els euros també els posaríem noltros i retrien més.
L'alerta per sequera és ara, però el problema és crònic. Com les aules aquàtiques de Ciutadella. L'alerta és ara allà, però cal recordar tots els incidents a escoles dels darrers anys. L'estat de les infraestructures educatives és un altre desastre crònic. Amb pluja o sense. Amb samarretes verdes o sense.
