Cada camí tancat pot ser una oportunitat perduda. I no només d'arribar a un lloc. Hi ha camins que també són per a gaudir-los, per treure'n profit, malgrat ser exigents. Només caminar sense mirar a les bandes, sense apreciar els arbres, és un error. Llegir un llibre és un camí. L'educació és un camí (no una competició atlètica, pares meus). Fer la feina ben feta. Viure. Un camí obert, franc, públic és una alegria pel seu potencial. Un camí tancat, barrat, privat, és un privilegi (de fet o de dret) per creuar l'Illa, anar a la platja o al Banc Mundial.
Quan fa 23 anys la Unesco va decidir que Menorca mereixia ser Reserva de la Biosfera ens va obrir un camí que vam confondre amb el destí, i per això les passes que s'han donat en aquest trajecte que se'ns proposava han estat poquetes. Hem caminat per estirar les cames, no per avançar, de tan encantats que ens vam quedar amb noltros mateixos. Ara ens tocaran la cresta.
Està molt bé l'orgull que sentim per la nostra preservació del territori, però ser Reserva va molt més enllà. Pocs ho discutiran. Per què no s'ha fet? Perquè hi ha camins que demanen fondistes, no sprinters de quatre anys, que en necessiten un només per fer estiraments i no saben passar el relleu. Perquè mantenir no llueix tant com aconseguir. Perquè treballar a llarg termini fa vessa i sovint queda per a demà. I a més perquè a aquest camí no hi ha arbres frondosos, flors de colors i simpàtics animalets, sinó informes i estudis metàl·lics, tràmits grisos, i ferotges comissions que absorbeixen uns recursos que anirien molt bé a altres feines més profitoses. Sembla idò que la sostenibilitat de l'entorn passa, en part, per acabar amb la insostenibilitat d'aquest laberíntic camí d'espines costa amunt que és avui l'administració pública.
