Això de superar límits ja fa anys que està de moda. S'usa molt per esperonar la capacitat emprenedora de la gent, per a millorar l'autoestima o directament per a fer que tothom gasti més. «Supera els teus límits!» et diuen. Però els límits d'un territori són una altra cosa, no tant metafísica i més terrenal.
Molta gent es manifesta a favor d'allargar la temporada turística i de disminuir el nombre de visitants de juliol i agost. Però hi ha poques propostes concretes sobre com fer possible tals desitjos i, especialment, com poder-los dur a terme a la vegada. Perquè, a l'hora de la veritat, un objectiu acostuma a bloquejar l'altre.
A la part central de l'estiu, quan hi ha gent a vessar, ja sabem que tenim dos escenaris. Si fa bon temps, es saturen les platges i els camins. Si fa un dia tapat, es satura la carretera, que es combina amb el col·lapse que es produeix a les entrades dels pobles. En el pla econòmic, si és assolellat fan l'agost -i el juliol, el juny i el setembre- els negocis de la costa, i si s'ennuvola hi guanyen els negocis de l'interior dels pobles.
La gent resident a l'Illa fa temps que reacciona a la massificació. Reacciona a la menorquina. Hi ha zones de litoral que desapareixen completament de les opcions d'anar al mar. Hi ha itineraris en vehicle que s'eviten. I també es coneixen els serveis que a ple estiu no tenen el seu millor moment d'equilibri entre qualitat i preu.
Enguany, que tornam a superar els nombres, tothom parla de la massificació. Tanmateix, com que la temporada turística s'ha anat escurçant, és sobre la part central de l'estiu quan fa negoci la part més representativa del sector turístic -la de sol i platja-, al temps que hi pivoten molts llocs de feina. Tot i que són llocs de curta durada i condicions discutibles.
2 A nivell econòmic, seria millor poder allargar els mesos d'activitat turística, però això implica promoure altres productes i serveis per als mesos perifèrics, i dedicar-hi una bona part de la promoció turística. Això es veu com una competència per a l'entramat turístic dur, que té pes per a frenar -i frena sovint- molts canvis.
De manera que allargar la temporada -començar abans i acabar més tard- fins ara és un desig teòric però no una realitat. I com que la realitat és complexa, és probable que, si no hi ha símptomes d'allargar la temporada, sigui complicat treballar per a disminuir veritablement els ràtios de juliol i agost, perquè hi haurà en joc els llocs de feina esmentats.
Per la part ambiental, també és difícil apostar per incrementar la pressió humana sobre l'illa en primavera i tardor si no s'esbrinen a la vegada maneres de baixar la pressió en els mesos centrals. Hi ha recursos com l'aigua que ja s'estan esgotant de veritat. I això no és cap exageració.
No es tracta idò d'afegir més gent, sinó de repartir-la millor. La pregonada desestacionalització ha d'anar acompanyada d'una disminució (alguns usen la paraula gairebé proscrita de decreixement) en els mesos centrals. I al revés. Només així podem tenir escenaris que equilibrin aspectes ambientals i econòmics i acabin, per tant, sent viables i sostenibles. Vet aquí la complexitat.
Les primeres idees de limitar l'accés de persones sobre l'Illa i coses així no són legalment aplicables. El calendari de vacances dels visitants tampoc no el decidiran els menorquins. O sigui que caldrà combinar diferents estratègies. Potser es necessitaran iniciatives legislatives, allà on l'ordenament superior ho permeti, per mirar de frenar o al manco gravar (per a desincentivar) l'excés de gent en mesos punta.
Potser caldrà imaginar seriosament la projecció d'una imatge de l'Illa que ajudi als dos objectius (disminuir i desestacionalitzar). En qualsevol cas, els temes s'han de treballar junts.
Quan es supera la capacitat de càrrega d'un territori no hi ha felicitat ni sentiment d'autoestima (vegeu les reaccions socials a Mallorca i a Eivissa). Hi ha molèsties, estrès, contaminació, esgotament, males maneres i sensació de fracàs. Si no hi ha ocupació laboral, tampoc es sostenen els models.
Potser és l'hora d'obrir el debat i convidar a la taula gent que està fent coses noves i no els representants de sempre. Potser també buscar la vida que existeix més enllà del turisme.
És hora de pensar-hi i no només de demanar que ho solucionin altres. D'allò que sigui capaç de fer la gent conscienciada dependrà que Menorca segueixi sent un territori on la bellesa no claudica.
