S'ha iniciat un procés de disseny d'una estratègia per definir el futur de l'Illa, tema que no apassiona les masses (gens ni un fil) i corre el risc (esperem que no) de caure en receptes genèriques ja conegudes. El doctor Jaume Mascaró cridava a tirar endavant el projecte per arribar a un consens i superar l'escletxa social ecologisme-prodesenvolupament, ja excessiva i estèril.
Cert és que el debat polític públic està marcat per aquesta clivella, però no hem d'oblidar que partim sempre d'un alt nivell d'acord pel que fa a la preservació del paisatge i de l'entorn. Diumenge explicava a un company català de la facultat que a Menorca la gran controvèrsia territorial durant molts mesos, amb manifestacions i escratxos, han estat tres enllaços a doble nivell a una carretera. Es va sorprendre. Clar. Partim d'una base de sensibilitat per la preservació molt alta. Idees com urbanitzar s'Albufera són ja residuals i estrambòtiques.
Això és consens? No, el consens no existeix, és utòpic. Funciona en gran mesura el que els estudiosos anomenen l'espiral del silenci. Això és que existeix una opinió dominant, majoritària, acceptada, amb la qual un es troba més còmode sent favorable. Oposar-s'hi és costós, feixuc i genera refús.
Fa mesos un dirigent polític me comentava que amb quatre hotels ben col·locats acabaria amb bona part de l'atur a l'Illa, però que no s'atrevia ni a dir-ho públicament. És clar, només esmentar la seva ubicació haguera comportat protestes, escàndols i l'oposició més rotunda de bona part de la societat menorquina.
Sí, és veritat, parlam, parlam i parlam molt sobre què hem de ser de grans, però un bon tros ja el tenim més o manco clar. Una cosa és l'escletxa social real i l'altra el debat polític, en què tot s'exagera i multiplica des d'un maximalisme poc constructiu. L'escletxa real no és tan ampla com ens volen fer creure.
