Les coses que no són de ningú i són de tota la societat es poden cuidar (com les jardineres dels pobles petits i les ciutats avançades) o es poden saquejar i embrutar (com les nostres perifèries urbanes). A Menorca, un col·lectiu creixent de gent aposta per cuidar de les cries d'animals que no són de ningú, les espècies silvestres.
La tendresa que inspira una cria desvalguda, de vegades et posa en contacte amb un món fascinant. Malgrat que sigui un exemplar que no està a la llista dels prioritaris. Ni que pertanyi a una espècie emblemàtica o extremadament amenaçada.
Fa uns anys, les cries d'animals no domèstics estaven pràcticament condemnades a morir. Però actualment ja sabem confeccionar aliments adequats, que són bons substituts de les dietes naturals (granívores, insectívores, omnívores...). Alimentació, escalfor, higiene, observació, voluntat, i també un poc de sort, són els ingredients perquè arribin a bon port.
Un fet molt curiós però indiscutiblement documentat va succeir a la zona de Sant Climent. Van descobrir un niu amb ous dins el motor d'un cotxe. El vehicle anava i venia cada dia, però el propietari va tenir prou curiositat i no va retirar aquell cau de branquetes cosides de manera tan destra pels ocells. No afectaven el bon funcionament, per més que estaven a tocar de les peces que es mouen i s'escalfen. De forma que cada dia es desplaçaven uns quants quilòmetres per la carretera.
En tornar el cotxe a casa, una parella de pardals comuns esperaven. Entraven a la zona del motor i covaven. I dins aquesta casa mòbil, els polls van néixer i van arribar a volar, amb l'ajut del suplement alimentari en forma de cucs que el conductor els hi oferia. Inversemblant, però cert.
Fa uns mesos va arribar al GOB una cria de mamífer. Era molt petita, amb els ulls tancats i estava molt freda. L'havien trobada sota d'una buguenvíl·lea perquè emetia uns xisclets. Podia ser una cria de rata. La voluntària que la va adoptar la va saber cuidar molt bé. Als pocs dies, va començar a sortir-li un antifaç fosc, que li cobria els ulls i va quedar clar que era una rata sarda (en castellà, lirón careto).
Aquesta és una espècie generalment mala d'observar, però bastant freqüent, que li agrada rossegar les pinyes. És un animal bell, amb una màscara característica i una cua que acaba amb un plomall blanc. Fa uns dies que, ja prou adult i havent demostrat que en sap alimentar pel seu compte, ha estat retornada a la natura.
Petites cries de vinjoles, oronelles, pardals, busquerets, vinjolites, verderols, mussols, ànecs, sibil·lins, xòrics, eriçons... troben en la xarxa de voluntaris una segona oportunitat. Al mateix temps, els voluntaris troben un camí de contacte estret amb la fauna.
D'entre la gent que ajuda a criar orfes silvestres hi ha persones de tota edat i condició. Des d'en Tau, que té set anys, fins n'Hermínia, que passa dels vuitanta. Són humans amb vincles especials cap els animals. Que fan de pares i mares adoptius, amb el principal objectiu que aquests petits puguin acabar el seu cicle de creixement i ser retornats en condicions al medi natural d'on han vingut.
Cada any es fan cursos de formació per aprendre les millors tècniques. Però la motivació ha de ser pròpia. No sempre hi ha èxit i això també s'ha de tenir assumit.
A diferència dels animals domèstics, aquí no es busca tenir una mascota amb una relació estreta, sinó procurar que la nostra cria pugui ser independent i estigui capacitada per sobreviure sola a la natura. No ha de quedar excessivament empremtada pel contacte amb els humans, perquè això repercuteix negativament en la seva supervivència futura.
Sens dubte, seria interessant poder saber què deuen explicar els animals que s'han criat per part d'un humà, quan entren en contacte amb els seus congèneres. Encara no tenim màquines de traducció amb aquestes espècies, però potser qualque dia no llunyà en tindrem. Hi comença a haver avanços significatius amb els primats o els cetacis, per exemple.
La primavera ha arribat. El camp està preciós i molts animals estan ara en cria. Convé tenir-ho present. Hi ha nius al arbres, a les roques, al terra... És temps idò de procurar anar pel camí que hi ha marcat, i de no destorbar més d'allò que sigui imprescindible. La fauna silvestre, com la jardineria pública o la vorera del mar no és de ningú. O sigui, que és responsabilitats de tots i de totes.
