Iqui diu en Bauzá (don José Ramon) podria dir en Matas (don Jaume), que si no vaig errat un dia van ser presidents de la comunitat autònoma aquesta. Aquest darrer encara culeja per les sales dels tribunals per unes quantes acusacions relacionades amb els doblers públics, després d'haver passat ja una temporada a la presó per un primer judici.
L'altre, don José Ramón, és ara senador a la ciutat on va néixer. Darrere seu va deixar tal nombre de conflictes oberts –educació, urbanisme, favors als hotelers, autoodi lingüístic, farmàcies, targeta sanitària...-- que fins i tot el seu partit li va haver de demanar que desaparegués pel camí del Senat. Allà deu prendre cafelitos amb els seus amics valencians, en Francisco Camps i na Rita Barberà.
Però així i tot, per poc que segueixis la premsa, veus que hi ha molta gent que l'enyora a ell o a la seva política. Al MENORCA digital, els comentaris anònims que envien alguns lectors fan pensar que són una confraria. I no crec que la formin només els propietaris d'edificis il·legals, construïts allà on els sortia dels mèrvels, i que ell va amnistiar tan simpàticament. Ni aquells que, gràcies a ell, es van estalviar l'impost de Patrimoni mentre els serveis públics s'escanyaven per falta de doblers.
No, no deven ser solament els beneficiaris de la mala gestió els que l'enyoren. L'enyoren també moltes persones que encara no s'han entemut que la gran fantasia dels anys del creixement ja s'ha acabat (la va matar l'avarícia dels mateixos que l'havien inventada). I que tampoc no s'han entemut que ja no es podrà viure, com abans, de les sobres que deixaven els que feien el gran negoci: els especuladors i els polítics llicenciosos amb les seves aberracions urbanístiques i financeres.
Ara toca espavilar-se i fer net. I no esperar que siguin els governs –que, a més, no tenen un ral-- qui solucioni tots els problemes heretats, tret d'aquells de màxima urgència social. En aquest context, veig que ja s'ha obert una altra vegada el debat de sempre: què vol ser Menorca quan sigui grossa?
A aquesta Illa sembla que sempre li hagi tocat anar amb el pas canviat, i no per culpa pròpia. La prosperitat que s'hi va instal·lar en l'època britànica i que anunciava un segle XIX brillant, es va morir amb l'arribada dels espanyols, que amb les seves lleis caduques van dur Menorca a la misèria.
Quan la societat illenca va tornar a remuntar amb les exportacions de calçat a Cuba, va succeir que el govern espanyol era incapaç de negociar la voluntat dels cubans de ser autònoms. I la cosa es va acabar amb una guerra estúpida que, de retop, va tornar a esfondrar l'economia menorquina.
Quan el turisme va començar a créixer de ver a Mallorca, en Franco se'n va encarregar de deixar Menorca de banda, potser per una dèria personal... O qualcú es pensa que era una casualitat que l'empresa estatal Trasmediterránea destinàs a Menorca un transport marítim que eren pura desferra? O que el petit aeròdrom construït en temps de guerra no fos substituït fins a 5 anys abans de la mort del dictador?
La gràcia és que gràcies a aquest ressentiment històric, l'Illa va arribar tard a la reconversió cap al turisme de masses i que d'aquesta manera es va salvar dels pitjors anys de la balearització. I així va poder mantenir encara les seves indústries i els seus paisatges.
Però ara tot fa pensar que el món, que ja és global, ha entrat en una nova etapa que segurament marcarà tot el segle XXI. La necessitat d'afrontar el canvi climàtic i ser més respectuosos amb el medi ambient. La valoració del producte que ara es diu de quilòmetre zero, ja sigui agrícola o industrial. El respecte per les minories ètniques i culturals. La transparència de l'administració, per no deixar el govern a mans dels que se n'aprofiten...
Ben segur que res no acabarà essent tan polit com he escrit, però que anarem per aquest camí sembla evident. I que açò pot ser una gran oportunitat per a Menorca, també, si és que la seva societat, i primer de tot els polítics i la gent d'empresa, són capaços d'aprofitar-la.
A part de mostrar les platges, la millor promoció turística que es pot fer avui d'una Illa és dir que es protegeix el medi ambient. Que l'urbanisme és respectuós i que s'apliquen lleis severes contra els transgressors. Que es defensen l'agricultura i la indústria locals. Que es conserva el patrimoni arquitectònic i cultural. Que hi ha una gastronomia autòctona sofisticada.
I també, que no hi ha autopistes i que la velocitat màxima permesa és de 80 o 50 per hora segons la via. Que hi ha pistes exclusives per als ciclistes. Que pels centres de les poblacions no hi circulen cotxos. Que es promociona la reconversió cap al vehicle elèctric. Que es dóna prioritat a les energies alternatives...
O és que encara queda qualcú que no tengui clar que és tot açò el que demana qualsevol turista que no sigui de batalla?
El futur, si n'hi ha, no sembla que encara sigui el d'aquells que enyoren el senyor Bauzá i es pensen que s'ha de caminar de reculons cap al passat perquè hi hagi feina i riquesa. Sinó dels que siguin capaços d'entendre el nou cicle. Un cicle que, per una vegada, no agafaria Menorca a contrapàs. Hi ha molta feina pendent, però les condicions per progressar per aquest camí les té bonibé totes.
