Mira qui ho havia de dir que una cosa tan simple com aquestes renous que treim per la boca i que serveixen per comunicar-nos, havien de ser una font de controvèrsia. I ho són d'enfora, perquè el Déu de la Bíblia ja va castigar la supèrbia que hi havia darrere l'edificació de la Torre de Babel amb la confusió lingüística, de tal manera que els constructors van començar a rallar llegües tan diverses que no hi va haver manera d'acabar l'obra.
Més espavilats deven ser els països àrabs que viuen del petroli. Construeixen a la desesperada edificis que ja tripliquen l'alçada del Toro i per més que importen la mà d'obra d'un desastre de països i llengües, els gratacels no s'aturen de créixer. Serà pel petroli o, potser, perquè han descobert els intèrprets...
Aquesta setmana he llegit a la premsa dues notícies relacionades amb el tema. A Mèxic, els defensors de la llengua nàhuatl, que a pesar dels conquistadores de Castella encara rallen prop de dos milions de mexicans, han tingut una gran victòria. Les autoritats acaben de derogar la llei que fins ara prohibia emprar aquesta llengua als mitjans de comunicació comercials...
I una altra de la Catalunya francesa que, com sabríem si mos haguessin explicat bé la història d'Espanya, és un territori que la monarquia espanyola va cedir a França -i que no ha reclamat mai més, a diferència de Gibraltar. Potser perquè és massa grossa. En aquest indret, idò, on hi viuen mig milió de persones, hi ha hagut mobilitzacions perquè el govern francès pretén reduir la presència del català a les escoles... Ja se sap que per tot coven faves.
Potser podria semblar que són dues notícies d'aquelles de l'estranger que es publiquen per acabar d'omplir les pàgines dels diaris. Però és que més a prop tenim fresques unes quantes situacions que les recorden, i comences a pensar que darrere tot açò de les llengües s'hi deu amagar qualque cosa grossa.
A l'Aragó, el Parlament acaba de declarar que allò que rallen una part dels seus habitants es diu català. I és que quan comandava el PP, el mateix Parlament va rebatiar aquesta llengua amb el nom de Lapao, que sona molt lleig, encara que no tant com les històries de la Rita Barberà. N'haureu sentit a rallar: un personatge que, entre altres coses, ha pogut dirigir l'Ajuntament de València 25 anys sense ni intentar aprendre la llengua pròpia dels seus habitants.
Però alerta perquè més a prop que l'Aragó o la València del PP, la cosa va anar igual de grossa. A la Palma del PP, també va ser tot un Parlament que va malgastar un mal que fer d'hores i papers, pagat tot pels ciutadans, per prendre decisions pintoresques sobre la llengua dels habitants d'aquestes illes. Fins al punt de pretendre que els al·lots estudiassin, en comptes de la llengua com fan arreu del món, el dialecte de cada illa, que també s'ha d'estudiar, naturalment.
I no en devien tenir prou, perquè a més van impulsar un idioma nova, desconegut pels estudiosos de qualsevol universitat. Una obra de curanderos, podríem dir, allà on la medicina ja ho havia descobert tot. Amb ortografia i gramàtica incloses, demostrant així que la capacitat inventiva dels humans és infinita.
I potser són els seguidors de tal secta qui ara recrimina al Govern de les Illes que hagi restablert la normalitat lingüística a les escoles i que restitueixi, a més, l'obligació dels funcionaris de conèixer la llengua pròpia. Què trobau? Tant d'enrenou per una llengua, quan tothom sap que aprendre llengües és la cosa més normal del món.
Cada dia surten anuncis de feina que exigeixen el coneixement d'idiomes. Heu sentit qualcú que ho critiqui? Qualcú que digui que és una discriminació? Al contrari. I les famílies que poden, envien els fills a la Gran Bretanya perquè aprenguin l'anglès per l'efecte d'immersió. I és veu que allà, a diferència d'aquí, aquest mètode funciona, perquè per Déu que l'aprenen a deveres!
En definitiva, sembla que açò de la llengua sí que és una cosa important. I que els nacionalismes d'Estat manifesten un pànic impulsiu davant el perill que idiomes com el nostro, literari o dialectal, puguin recuperar la presència que per la seva història els correspon. En el cas espanyol, posen totes les dificultats a la seva normal expansió. A dins i a fora, perquè també són ells l'únic impediment perquè el català sigui una llengua oficial de la Unió Europea, com seria lògic, atès que té més tradició i parlants que moltes de les que ho són.
I en canvi, mira com són les coses, els mateixos que manifesten tanta por que el nostro idioma arribi a tenir un tracte d'igualtat amb el seu, quan van a fer el fatxenda al Festival d'Eurovisió, en comptes de reivindicar-se, es posen a cantar en anglès! A la Gàl·lia d'Astèrix solien dir: «Estan bojos, aquests romans».
