Què trobau, si haguéssim d'elegir president entre els actors d'una pel·lícula? A qui hauríem de votar? Al protagonista, mascle o femella, que més gesticula? Al més guapo? Al que fa de canalla? Al que s'ha après millor el paper?
Perquè aquest fenomen a què assistim, de convertir les eleccions en un espectacle televisiu, sembla que va per aquest camí. Com els atemptats terroristes, que a mans de les televisions ja sembla que servesquin més per oferir espectacle i augmentar l'audiència que per fer reflexionar.
Aquesta tendència sembla que ha arribat dalt de tot amb la vergonyosa campanya electoral que haurem d'aguantar fins al 20 de desembre. Potser perquè ve Nadal i entre tant d'anunci de torrons, loteria i perfums, a les televisions hi mancava un ingredient més emocional.
Aquest dies sembla que entre al·lota i al·lota que té orgasmes quan ensuma un perfum, les televisions han de mostrar els candidats a les eleccions dient collonades i en ambients que res no tenen a veure amb la política ni amb les seves propostes polítiques.
La coartada és dir que així se'ls veu més humanitzats i que açò ajuda a popularitzar la política i els polítics. Però saber governar no és transmetre un partit de futbol o remenar ous dins una paella. Es governa fent lleis i decidint pactes, prenent decisions que poden ajudar o fer mal a molta gent. I donant la cara sense tenir davant el guió que ha escrit el director de campanya d'acord amb les enquestes.
Els que comanden l'economia –que són molt pocs i que no han de menester presentar-se a cap elecció– saben perfectament la importància que té controlar els mitjans de comunicació i, sobretot les grans televisions. Berlusconi era un mestre en aquest ofici i va mantenir enganats els italians durant molt de temps.
I així, a Espanya, hem assistit a la progressiva mort de les televisions públiques substituïdes per les grans cadenes privades, sense control parlamentari i amb capacitat per torejar el poder polític, si és que no és el seu. El resultat és que ara la televisió és més divertida que mai –perquè si l'audiència demana distracció, en dóna fins a afartar– però de passada manipula la informació segons els interessos dels seus propietaris.
En aquesta campanya electoral està clar que hi ha quatre partits en pugna, perquè les televisions –els poders que hi ha darrere– ho han decidit així. Ben segur que n'hi més, però no els fan sortir. Fins i tot es dóna el cas dels partits del País Basc o Catalunya, que tenen un bon nombre de diputats al Congrés –elegits per ciutadans espanyols–, però a ells no se'ls dóna l'opció de participar en els debats. Són la perifèria, l'escòria que no encaixa amb el projecte monocolor del poder.
I en contrast, s'han creat els propis candidats, que encara no tenen cap diputat al Congrés –cap ciutadà espanyol no els ha votat mai en unes eleccions generals– i en canvi els exhibeixen com els seus grans protagonistes. O és que qualcú no té clar que Podemos i Ciudadanos són producte dels interessos dels poders econòmics que s'amaguen darrere les televisions?
No fa falta ser cap llumenera per entendre com ha anat la cosa. N'hi ha prou d'haver seguit la programació televisiva d'aquests anys, haver observat qui xuclava més càmera i saber qui comanda en cada cadena. Podemos té el seu origen en la rebel·lió social contra la crisi i la política econòmica del PP, però qui el va catapultar van ser les televisions per debilitar així l'alternativa socialista.
Però com que la criatura es va engreixar massa –recordau que ja es veia el senyor Iglesias com a futur president d'Espanya–, va ser necessari inventar l'antídot. I el contraverí va ser Ciutadans, convertit d'un dia per l'altra en Ciudadanos. Un partit insignificant de Catalunya que havia nascut amb l'únic objectiu de combatre la recuperació de l'ús del català.
Però Ciutadans o Ciudadanos tenia un gran valor, el senyor Rivera. Un líder que resulta bé a la tele, sempre com si acabàs de sortir de la dutxar o de fer la primera comunió. Fa bé la seva feina, perquè mai no diu res que no siguin generalitats que es fan de bon sentir, a part de defensar una Espanya centralista. Un discurs que agrada als poders econòmics fàctics, que saben que mai no dirà res que els pugui perjudicar.
Ep! I amb un bon currículum. Alumne d'una escola concertada on, per cert, va patir (?) la immersió lingüística. Estudiant de dret a ESADE, adscrita a la universitat privada, catòlica i catalana Ramon Llull. Emparentat per matrimoni amb una família benestant i de tradició catalanista. Empleat de la Caixa... Fins que un dia li van proposar entrar directament a la secretaria general d'un partit. I li va agradar.
Ara, segons els resultats electorals, els poders econòmics que mai donen la cara podran triar quina marca els interessa més, la del PP o la de Ciudadanos. O totes dues.
