Fa un parell de mesos la gent del PSM em va convidar a una xerrada a la fresca, a Maó. En el Parc Rubió i Tudurí, un indret molt agradable que, a part de reunir una bona mostra de la flora menorquina, deu ser l'únic jardí públic ben arranjat que hi ha a l'Illa. Ara no me'n ve a la memòria cap més i sí, en canvi, la imatge de deixadesa que presenten la majoria.
Sobre la xerrada, no sé si vaig saber respondre a les expectatives. Però a l'hora de les preguntes, l'estrella van ser les eleccions catalanes, que s'havien de celebrar una setmana més tard. L'únic tema del qual no pensava rallar. Però no és estrany que els assistents m'ho demanassin, perquè haver de fer unes eleccions perquè et prohibeixen convocar una referèndum o una consulta –a Europa–, no deixa de ser un fet preocupant.
A més, amb la manifestació de Barcelona de l'11 de setembre encara fresca, amb centenars i centenars de milers de persones al carrer, i amb el president imputat per haver convocat uns mesos abans una simple consulta ciutadana no vinculant, és evident que aquelles eleccions provocaven un interès molt gros.
Se'm va demanar quins resultats preveia i la veritat és que no me vaig manifestar gaire optimista. No per causa dels entusiasmes que es detectaven en la societat catalana –que eren molts– ni pel pes dels contraris a la causa sobiranista –que no eren tants–, sinó per les pors diverses que podia generar un canvi de l'envergadura del que es plantejava a Catalunya.
Hi havia el precedent escocès, en què a l'hora de la veritat qui va impedir la victòria independentista –en un referèndum com Déu mana, d'un país democràtic– van ser els jubilats, temorosos de les conseqüències que podria tenir per a les seves pensions. Potser també hi van influir les promeses de millora de l'autonomia que constantment arribaven de Londres...
En el cas català –sense la possibilitat d'un referèndum com Déu mana, d'un país democràtic– les pors dels pensionistes podien tenir un pes encara més gros. I a part, de Madrid no arribaven promeses de millora de l'autonomia, sinó les set plagues d'Egipte concentrades en un sol dia. Les conseqüències d'un vot independentista, si s'havia de fer cas dels polítics i les televisions més presents en el 80% de les llars catalanes, serien desastroses.
Però em vaig equivocar. A pesar de tantes amenaces, les candidatures que advocaven per la independència van guanyar de forma neta les eleccions. Per més que ja ensoldemà, els mateixos que havien prohibit un referèndum i que havien negat el caràcter referendari de les eleccions, pretenguessin llegir els resultats en clau de referèndum.
Passa, però, que la societat catalana és molt més complexa i enrevessada que no es pensen des de fora. Costa entendre que hagin pogut sortir milions de persones a manifestar-se i mai no hi hagi hagut cap incident. Però també costa entendre que un col·lectiu tan gros s'hagi posat d'acord per votar democràticament una solució tan radical com crear un nou Estat i que, en canvi, no es posi d'acord a l'hora de proclamar president la persona que ha fet possible tot el procés.
Dilluns passat, el nou Parlament de Catalunya va aprovar una resolució que marca un abans i un després. És la proclama d'intencions del trencament amb l'Estat espanyol i és l'expressió de la voluntat d'una majoria que s'ha pronunciat –açò no ho pot discutir ningú– a les urnes, democràticament.
Potser que quan es publiqui aquest article –dimecres– ja siguin conegudes les mesures amb què respondran les autoritats espanyoles i és possible que siguin radicals. Però hauran d'anar alerta, perquè tot Europa està pendent de què fan i, per poc que es passin, les repercussions futures se'ls poden girar en contra.
Perquè aquí tothom en té, de problemes. El senyor Mas perquè per poder ser president no en té prou amb els 62 diputats que ha obtingut. N'ha de menester dos més dels independentistes d'arrel anarquista (les CUP), que tenen 10 diputats i que no el volen de president.
I el senyor Rajoy té les lleis espanyoles al seu favor i ja s'ha cuidat de canviar-les perquè hi estiguin encara més. Però poca cobertura donen, les lleis, quan es volen emprar per tancar la boca a dos milions de persones que s'han expressat democràticament a les urnes.
