Ahir nit es va estrenar un documental ben interessant sobre l'Escaldàrium. Fet amb destra mà, explica la realitat actual d'una batalla llegendària: el Cel i l'Infern van batallar a la plaça del poble.
Segons sembla, el Cel atacava amb molt aigua, pluja torrencial, tempesta forta, i l'Infern arremetia amb foc i més foc. Terrible batalla a la plaça de la vila que acabaria tot fent fusió de l'aigua amb el foc. D'aquesta manera van nàixer les aigües calentes, les aigües termals de Caldes de Montbui, una petita població a prop de Barcelona.
Aquestes aigües duen el foc a dins, ragen amb setanta graus de temperatura de la Font del Lleó, a la plaça del poble, on també hi són les termes romanes. Tot arreu és ple d'història i de llegenda, d'aigües termales, de foc, d'aigua i de festa.
Aquest any són vint-i-un anys que el poble va voler recuperar l'antiga llegenda sobre la creació de les aigües termales de Caldes, i va voler convertir-la en l'argument d'una festa que avui ja és tradicional. Amb elements antics van fer una festa moderna, i d'ençà de 1994 la fan cada segon cap de setmana de juliol.
La festa és foc i és aigua, i també és música tradicional i moderna, i tot plegat és una barreja engrescadora. I tal com pertoca en aquests temps que vivim, té una pàgina web pròpia: escaldarium.com.
El documental «Escaldàrium, la festa entre el Cel i l'Infern» és una feina magnífica que va fer en Sergi Moreno, un cineasta novell i prometedor, inquiet, xerraire, generós d'imatges poderoses, autor de «Pobre de solemnidad» i de «Fora de joc», entre d'altres. Coproduïda per la televisió local i per micromecenatge, la pel·lícula va plena de bellesa musical i de plasticitat visual. Es va estrenar ahir a Caldes de Montbui, en el marc dels dies de la festa, i va rebre un bon aplaudiment.
Em proposo de remarcar aquesta festa de l'Escaldàrium i el documental que se'n va fer per tal de ressaltar, un cop més, el valor de les coses fetes i ben fetes amb el motor poderós de les persones, més que de les institucions. El conjunt de les persones és més poderós que les institucions que les representen.
Al poble no hi havia aquesta festa, i avui tothom ja la considera tradicional. La festa la van crear per ressaltar allò que el poble té de més interessant, les aigües termals. Ha estat cosa de la gent. Van rescatar de l'oblit la llegenda de l'aigua i del foc, i van dissenyar un seguit de balls i de litúrgies que avui semblen del tot clàssiques i tradicionals. Enhorabona!, perquè és feina de tots, i per a tots.
El projecte del documental, d'una altra banda, també ha estat sobre tot cosa de persones, i el resultat n'és ben grat. Enhorabona!, perquè ha trobat la manera d'encabir una festa de la gent en un format que serà de veure i de veure, ara i adés, per saber-ne més, per millorar aquest o aquell aspecte de l'Escaldàrium.
L'Escaldàrium és avui una festa que, com les de Menorca, atreu gent d'aquí i d'arreu, el poble n'és ben ple, la nit és fa curta de festa i de gresca, i durant el dia hi ha festa per al personal menut.
Hi ha molta música, a la festa i al documental, i és música feta al poble, són composicions que combinen sons tradicionals, mediterranis i celtes, amb arranjaments simfònics i de rock elèctric. L'autor n'és el músic local Ramon Solé, alhora cofundador del Ball de Diables, que és la colla que capitaneja els balls de la festa.
Tot plegat, la nit d'anit ha estat sobre tot engrescadora. Vam sortir de la presentació de la pel·lícula amb la sensació tan agradable de saber que l'esperit emprenedor de la gente jove ens demostra que la capacitat de fer una feina ben feta està allà on hi ha la gent, més que les institucions.
bello.cat / jordibell@gmail.com
