És habitual fer interpretacions dels resultats electorals. I encara és més habitual que aquestes interpretacions siguin interessades. Per açò és un clàssic la foto de les nits de recompte, en què cada líder posa cara de babau feliç i diu que ha guanyat... qualque cosa. Ha pujat una mica o no ha davallat gaire, o «en aquestes circumstàncies encara hauria pogut anar pitjor», o «si sumam els vots d'aquí i d'allà –encara que no sumin representants–, la cosa ha anat prou bé».
Però a la passada nit electoral, no tothom va fer bona cara. Més d'un semblava que la feia de be degollat, perquè realment els resultats que sortien marcaven canvis molt importants en contra dels que fins ara han retingut els poders polític i econòmic com si fossin propietat seva.
La cosa és que més enllà de les interpretacions, els nombres solen ser molt clars, i sumar i restar és prou bo de fer. Tothom en sap, fins i tot aquests tristos ciutadans que no tenim més remei que aguantar els raonaments de molts de polítics que sembla que encara hagin de menester els dits per poder fer càlculs.
I a part de les sumes i restes hi ha el sentit comú, que si no es posa al servei de l'interès particular, sol fer meravelles: aclareix les situacions més embolicades. Tot açò m'atrevesc a dir-ho a la vista dels dubtes que encara hi ha sobre com funcionaran els pactes electorals i perquè me sembla que la majoria dels que hem votat no tenim tantes dificultats com tenen alguns polítics per entendre on som i què toca fer.
El sistema electoral espanyol no té segona volta, de tal manera que guanyen o el partit que té més vots o els partits que, junts, en tenen més encara. I se suposa que quan uns s'ajunten és perquè tenen alguna afinitat més grossa entre ells que amb els altres.
I així és que, amb tot el respecte per al PP, hi ha una majoria de votants que no volem que torni a governar. Per mil motius i cada un tindrà els seus: perquè no compartim la seva ideologia, perquè mos sentim estafats pel seu govern, perquè la corrupció mai no havia estat tan grossa, perquè no podem aguantar tanta prepotència, perquè han fet molt de mal a la nostra llengua i a la nostra cultura, perquè han gestionat la crisi en contra dels més dèbils, perquè han ocultat la veritat fins i tot amb les prospeccions, perquè han fet mil obres públiques sense ni pensar en el benefici públic, com la dessaladora de Ciutadella o les rotondes...
Però ara que ja s'ha produït el fet, ara que la majoria de votants ja han aparcat el PP, toca que els altres governin i que també tenguin en compte el sentit comú i els nombres. El sentit comú diu clarament quines majories s'ha de formar. Allò de pronunciar-se en contra de la casta ja no serveix, perquè en política és poc productiu anar de llepafils per la vida o actuar com un al·lot malcriat. Si no vols que governin els contraris, t'has d'aliar amb els afins i naturalment renunciar a una part del teu projecte perquè tots se sentin representants. L'alternativa és que te'n vagis a ca teva o a la tele a fer debats.
I els nombres, encara que em repetesqui, també són molt clars. Si es pacta una majoria alternativa, sembla lògic que vagi davant el líder del partit que ha tret més vots. Simplement per respecte democràtic a la voluntat dels votants, que han votat més a aquell líder que als dels altres partits del pacte.
I és que si no s'estableix un principi entenedor, en política, com en totes les coses, podem acabar tenint un bordell mal d'aclarir.
Encara una altra cosa. Malament si qualcú es pensa que per governar n'hi ha prou amb posar-se d'acord en tot allò que és contrari als anteriors governants. En el cas de Balears i de Menorca s'ha de començar per aquí perquè és una qüestió d'higiene, però a continuació s'ha de tenir un projecte propi i en positiu. Sabent que el bon govern no és aquell que reparteix més subvencions, sinó el que ajuda a crear prou riquesa perquè no en facin falta. I tenir molt clar que el pitjor aliat de la política és el populisme. Sobretot en aquest país, en què l'hem sofert tant que ja esteim cruixits.
I és pur populisme començar la nova etapa qüestionant els sous dels polítics. Un càrrec públic ha de tenir un sou digne, d'acord amb la seva responsabilitat, que supòs que és més grossa que la de la majoria de directius d'empresa.
