La llista impressiona. Quan es pren nota de la relació de desitjos que sorgeixen davant el nou escenari institucional que s'ha configurat a partir de les eleccions locals i autonòmiques, acaba sortint un catàleg per canviar bona part del món. No ens hi posem per poc. Caldrà buscar fórmules noves per avançar de manera real amb aquestes -molt legítimes- aspiracions.
Les xarxes socials van plenes d'il·lusions i de recels, de propostes i retrets, de reptes i entrebancs. Sembla clar que es va confirmant una tendència de l'electorat per apostar per una modificació de model. Ja es va veure un primer esbós a les eleccions europees, però aquesta vegada s'ha incrementat, amb l'afegit d'alguns fets nous.
Per una part, pareix evident que la indignació (del 15 M, de la crisi econòmica, de les retallades, de la corrupció...) aquesta vegada ha activat un vot que sovint no exercia el seu dret en els sufragis. De les protestes contra allò que no es volia, s'ha passat a identificar possibles sortides i a apostar per algunes opcions concretes.
Amb tots els dubtes que es vulgui, molta gent que mai havia votat, ha acabat per dipositar les ganes de canvi en una urna. Amb l'esperança que es faci una gestió institucional diferent. Podem dir idò que s'ha anat madurant un rol social fins trobar la forma teòricament més eficaç.
Un segon fenomen, més inusual, ha estat una considerable abstenció del vot de la dreta, possiblement sense opcions convincents davant l'allau d'escàndols sense ètica i fracassos en la sortida econòmica. Una propensió que s'ha vist a nivell estatal, amb alguns trets específics que s'han sumat a l'àmbit local.
La conjunció d'ambdues forces mostra una baixada considerable de les dues formacions polítiques tradicionalment hegemòniques en la fase democràtica actual. Reneixen -o s'enfonsen- alguns partits minoritaris. Sorgeixen nous partits amb un missatge innovador i també prenen possessió de l'espai polític institucional diversos grups de ciutadans amb sistema bottom-up, de baix a dalt.
L'impuls a una nova economia sembla que serà un dels principals reptes dels agents que apareixen en escena. O sigui, apostar per una dinamització econòmica que no estigui només orientada a augmentar els beneficis de l'economia financera, sinó de l'economia productiva, però fer-ho amb un major compromís d'equitat en la distribució dels beneficis i amb l'objectiu d'anar solucionant problemes ambientals en tost de crear-ne de nous.
Fàcil d'escriure però complex de realitzar. I, malgrat tot, enormement necessari. Aquest és el rumb que pot reconduir la costa avall que ara presenten la major part d'indicadors de benestar. Un concepte que s'ha d'entendre més enllà de mesurar el PIB, comptar el nombre de turistes, o veure el consum de combustible que feim. Cal aprendre a mesurar de manera més qualitativa. Aquest és el repte.
N'hi ha que pensen que, en un sistema econòmic com l'actual, la força de la macroeconomia ofega qualsevol innovació. Wall Street, la City o l'Ibex 35, amb els seus directius amb sous astronòmics, comanden al nostre món. D'acord. Precisament per això, les innovacions poden sorgir de l'àmbit local.
Des de baix és com es pot transformar el món per a millor. O si es vol una lectura més pragmàtica, aquesta és l'única opció que tenim a les mans. L'altra és tornar a sortir a clamar contra un sistema econòmic mundial injust, i després plegar-nos de braços perquè no s'ho val intentar res. Un parany que ha funcionat molt bé per tenir la gent paralitzada.
La demanda social que es llegeix als resultats electorals és d'una nova manera de fer política, que li retorni al mot la seva vàlua original. La de dedicar una part del temps a pensar en els béns comuns, als projectes col·lectius, a la societat més enllà de la porta de casa.
Les associacions, els col·lectius més o manco formals, les agrupacions perennes o puntuals, ja es dediquen a això. Ara, cal trobar la manera d'imbricar aquesta participació ciutadana amb les noves brides que dirigiran les institucions públiques (o sigui, de tots i totes). Cadascú amb el seu rol, però sumant.
Tornar a algunes dinàmiques que havien existit en els anys vuitanta, però que s'han anat perdent. Quan la gent assistia a comissions temàtiques, a debats, a celebracions, i les institucions públiques eren permeables i es nodrien d'aquestes aportacions. Aprendre lliçons, animar a participar i participar per a construir.
