L'estètica electoral té la seva gràcia, sobretot pel que fa al merchandising i aquesta cosa obsoleta que és l'aferrada de cartells. Un pot, mirant les fotografies, imaginar el patiment dels candidats que volen trobar un rictus ni massa seriós ni massa alegre, per no semblar ni un morrut ni que està massa content (la cosa no està per a festes).
El PP juga amb la paraula que defineix la principal preocupació dels ciutadans: feina. Posa l'accent en la seva capacitat de resolució. Àgueda Reynés i sobretot Santiago Tadeo, per exemple, miren cap a davant més aviat seriosos, amb un fons difuminat però no prou. Per això s'intueix un carrer, fet que demostra proximitat. Curiosament les sigles PP no apareixen al cartell i són substituïdes per la paraula «populars». Roba informal, sense corbates. Apareix un signe + i s'evita la paraula, que és el nom d'un rival. No es demana el vot malgrat haver moltes lletres.
El PSOE és més minimalista amb fotos de primer pla i poca lletra en uns cartells XL. Els protagonistes riuen una mica més, però sense excessos. Les dues dones del clan des Grau opten per l'elegància, amb tons clars. El fons difuminat que s'intueix més aviat paisatgístic pot ser un gest relatiu a la cosa del medi ambient. El vot es demana de forma clara per al PSOE i només es fa referència al compromís. El fotògraf els ha fet posar més de perfil que els altres.
En el cas de Més per Menorca, Salord i Martí, les lletres pesen poc. Tenen més presència el logotip de la formació, dalt a l'esquerra, i la imatge de cintura per amunt dels candidats. Pla més obert. Molt de blanc en el vestuari, sobri, sense taca, símbol del partit lliure de corrupteles que es vanten de ser. Reforcen la defensa de Menorca com a tal. Tampoc no riuen massa. Demanen el vot directament.
EM escull fotografies col·lectives i remarquen que ells són l'Esquerra, amb majúscules. Tampoc demanen explícitament el vot. Els del PI són els més riallers.
Ara veurem qui riu al final.
