Si t'asseus a sa plaça des Mercadal, acabes veient passar tothom. I no vull dir la gent del poble, sinó a tothom qui remena pel món. Totes les cares que qualque dia has vist a la tele o als diaris. No és una exageració, i la prova és que ahir hi havia fins i tot la darrera persona que podia pensar: l'espia.
Aquell refotre d'espia que me va tenir cinc anys sense poder opinar en «Es Diari» perquè ell ja me donava els escrits fets, era allà. Assegut a can Bep i prenent una cosa tan antiga com un gin-i-palo. El vaig veure més panxut i escàs de pel, però la impressió és que encara li borinava tot allò que pot borinar.
– Idò? –li vaig dir amb cara de sorpresa–. De vacances, supòs... o és que ha tornat a la brega?
– Ralla petit –me va respondre contrariat–, que he vingut d'incògnit. Ja deus saber que ara faig feina per la senyora Merkel, i això m'obliga a ser molt prudent. Els alemanys són molt estrictes amb el protocol. Res a veure amb açò d'aquí, que no es respecta ni el secret judicial.
– He vingut a comprovar –va continuar ell, perquè jo m'havia quedat amb la boca badada–, si és ver que per aquí hi ha hagut canvis, si és ver que ja han après que els duros no van a quatre pessetes. Vull dir, que els euros manllevats s'han de tornar.
– I que ja no va amb na Nataixa Rasputinova? –li vaig demanar, perquè era una al·lota que he de reconèixer que a jo m'entrava molt bé.
– Ui na Nataixa! Si sabessis –me va respondre–, quan va plegar en Matas, encara va continuar una temporada amb en Bauzá. Però la posava molt nirviosa, amb tanta brillantina. A més, com a presidents poques diferències, però el primer les feia amb més alegria... i se sabia frenar abans de rematar.
– I ella, on és ara? –vaig insistir sense poder evitar que els ulls me fessin bellumes.
– Ha acabat a Brussel·les, casada amb un fabricant de xicolati belga. Però dirigeix una ONG que defensa els damnificats per promeses electorals.
– Així aquí tindria molta feina –vaig dir jo, que ja la veia a ella envoltada de bombons i fent el senyal de som talaiòtics amb els braços mentre amb el cap deia que no.
– Sí –va respondre l'espia–. Ja veig que aquí no n'han complert ni una, de promesa electoral, i que no tenen cap escrúpol per tornar-ne a fer més. En aquest pas us podran dir l'illa de les promeses, o dels que se les empassen totes.
– No cregui –vaig replicar–. Aquests dies el senyor Bauzá no para d'inaugurar coses, tan prest te'l trobes a ca seva, a l'Illa dels Hotelers, com aquí. I sempre somrient, com si ja no hagués romput tots els plats que quedaven.
– Bé, ara t'he de deixar –va dir l'espia mentre prenia el darrer glop–. He promès als meus dos ajudants que abans de partir visitaríem el Toro i les Rotondes...
– Bono! Dos ajudants! –vaig exclamar–. Açò vol dir que va bé, la cosa.
– No t'ho pensis –va replicar–. Me'ls van posar pel meu passaport espanyol. Un controla que no m'empelti del govern i m'inventi una comptabilitat B. I l'altra, que és una dona, controla que no vagi donant lliçons d'allò que no faig.
– És una creu anar d'espanyol pel món! –me va sortir de l'ànima.
– Ja ho pots ben dir –va respondre ell–. La por que tenen, aquests alemanys, que em posi calent i per treure una comissió comenci a construir AVEs, aeroports i rotondes sense control.
– I què troba? –li vaig dir encara mentre el perdia pel carrer de Baix– Pensa que hem canviat i que ja feim les coses millor?
– De moment –va respondre– veig que continuen surant els mateixos de sempre i que els de davall cada dia es conformen amb més poca cosa.
