Sembla que les cartes ja són damunt la taula i que el govern i el seu partit ja tenen decidit quin serà el seu discurs cara a les eleccions que vénen. Les convulsions que ha sofert el país durant aquest darrer any han estat tan grosses que ningú no té clar si li toquen els peus enterra. Les enquestes, que havien estat una referència prou clara de com anaria la cosa ja no són de fiar. N'hi ha prou de veure aquesta que ha publicat «Es Diari», on el 57 per cent dels consultats «no tenen el vot decidit o prefereixen no respondre el qüestionari». (cita textual).
Però així i tot les estratègies ja estan plantejades, per més que qualsevol fet imprevist encara les pot fer canviar. Diumenge mateix, el senyor Rajoy es va llençar a la piscina sense mirar primer si hi havia aigua. Va proclamar que la crisi ja era el passat... I dilluns va haver de rectificar, perquè amb tants de milions d'aturats i de gent que passa gana i de sous de postguerra, qualcú li devia suggerir que era escandalós que un governant s'atrevís a proclamar tal victòria. Fa pensar que, el plasma, ell el té enmig tan quan parla al país com quan se'l mira.
Però per més que hagi reculat un poc amb aquestes segones declaracions, el PP ja té l'opció presa: han decidit que són el partit de la recuperació econòmica i ho diran tantes vegades com faci falta fins que la gent s'ho cregui. No explicaran, perquè perdrien les medalles, que el procés de la crisi és el que és i que l'inici de la recuperació arriba després de tocar fondo i gràcies a Europa. I que serà lenta, i que pel camí encara es pot acabar d'esquerdar la societat espanyola.
L'altre gran argument del PP serà dir que són el partit de l'ordre, per aturar la fuita de vots populars cap a Podemos. Però primer haurà de proclamar, fins a l'avorriment, que la nova formació política és com una càrrega de dinamita que ho vol fotre tot enlaire. Naturalment, no explicarà que la constel·lació de corrupcions que l'han acompanyat, abans i durant el seu govern, ja se n'ha encarregat de rebentar totes les institucions i que ja no en queda cap de servible.
I encara recorreran a un tercer argument: la unitat d'Espanya, entesa com l'entenen ells, com un gran cortijo propietat del poder econòmic i administratiu que concentren a la seva capital. Tothom que no ho vegi així i vulgui mantenir la pròpia naturalesa, fa nosa. Fins i tot el seu fracàs davant la ciutadania catalana, el voldran vendre com si fos una gran victòria.
I en aquesta exposició, sembla que no me'n recordi del PSOE. Però és que el PP ja ha decidit que el PSOE d'avui no és una altra cosa que un senyor que va de guapo, amb molta presència però sense res de nou per oferir al país... A més, autolesionat a Catalunya, corrupte a Andalusia i amb Podemos prenent-li els papers, el gran partit de govern de l'oposició li sembla avui, al PP, incapaç de fer-li la competència. I si aquesta és la valoració que fa del PSOE, la d'IU és igual però en petit i pitjor, i sense senyor guapo.
La gran ofensiva està en marxa, però en política les coses no sempre surten com s'ha previst. Ha exhibit tanta prepotència aquest govern, ha conviscut amb tanta corrupció, ha tractat amb tan poca sensibilitat la gent que patia i ha afavorit tant els poderosos, que potser li ha arribat el moment de pagar-ne les conseqüències. Perquè, l'altra cara de la moneda és que el PSOE encara és viu i que la penetració de Podemos encara creix. I que IU té els seus irreductibles propis. I que els partits regionals, com el PSM a Menorca, no solen sortir a les tertúlies de televisió, però existeixen.
En definitiva, com un dia de Nadal, tenim el plat damunt la taula, però encara no sabem si és gall dindi o gallessa.
