No és fàcil governar en temps de crisi. I més quan el poder econòmic real ja queda tan enfora dels governs. Controlat per interessos de tantes societats i multinacionals establertes on sigui del món que, sense donar la cara, poden esfondrar un país amb el simple objectiu de presentar millors resultats a la junta d'accionistes.
No és estranya la desorientació que avui mostren els sindicats i els partits, que s'han quedat sense discurs davant una realitat que els supera. Potser el seu error ha estat voler encarar els nous problemes amb les velles polítiques. I ho estan pagant amb la rebel·lió del carrer, que impulsa noves formacions que s'exclamen molt, però que per ara no aporten cap solució nova als problemes que tenim, o al manco cap solució viable.
Hi ha un pecat original que ho embolica tot. I és que Espanya s'ha passat dècades gastant allò que no tenia. Vivint com si fos rica, sense ser-ho. Els seus habitants, també. Però els deutes s'acaben pagant, si no és que tens més força que els teus creditors. A l'edat mitjana, quan els reis estaven prou entrampats, liquidaven els seus banquers i se'n cercaven uns altres...
Però avui les coses ja no van per aquest camí i l'entramat econòmic mundial és tan poderós que cap govern s'hi podria enfrontar sense acabar a la ruïna. I per açò pocs països qüestionen que han de pagar els deutes, per més que és cert que Islàndia ho va fer quan va veure venir la crisi actual. Però és que Islàndia, amb els seus 300.000 habitants mal comptats, és una anècdota per a l'economia mundial.
Però si s'han de pagar els deutes i afrontar sacrificis, primer de tot és necessari fer un exercici d'humilitat, explicar a tothom els disbarats que s'han fet des de qualsevol color polític. I preveure que els més dèbils seran qui pitjor ho passarà i qui haurà de necessitar més l'ajuda pública. Si ho vol fer, és el govern, amb lleis i pressupostos, qui millor pot organitzar la solidaritat.
Però la percepció que avui tenim molta gent és que aquesta no ha estat la idea central del govern espanyol. La política que segueix sembla encaminada cap a objectius que no tenen res a veure amb la crisi i sí amb la liquidació progressiva dels grans acords que van fer possible la Transició democràtica, després de la mort del senyor Franco.
És veu sobretot en aquest procés de recentralització, que està convertint les autonomies en simples delegacions administradores dels recursos que al govern central li ve de gust repartir. Catalunya ja s'ha rebel·lat, com ha fet cada vegada que l'Estat l'ha volgut anul·lar, però segurament no serà l'única. Es veu també en cada nova llei que imposa la majoria absoluta popular, contra l'autonomia administrativa o en l'educació, en el comerç, en la defensa mediambiental, etc.
Avui Espanya no té més remei que formar part de la Unió Europea, perquè sinó faria fallida, i aquesta és la millor garantia que la democràcia formal seguirà vigent al país. Però és que n'hi ha molts, de països al món, que tenen una democràcia formal i no per aquest motiu els consideram exemple de bones pràctiques democràtiques.
I és que és difícil parlar de bona democràcia quan un tribunal com el Constitucional, que volen fer creure que és tan independent, està presidit per un militant o ex militant del PP. O quan una televisió pública com IB3 està a punt de ser dirigida per un altre militant del PP. O quan descobreixes que enmig d'aquesta misèria que patim, creix i creix el nombre de milionaris espanyols.
En aquest context, les targetes de Bànkia són la cosa menuda, aquell tord perdut que sembla enviat expressament per distreure. Perquè en realitat, com diu un bon amic meu des Mercadal, el problema que continuam tenint és saber per on vénen els tords.
