La Viquipèdia és aquesta enciclopèdia d'internet que ara tothom consulta perquè és més bona de trobar que qualsevol altra. I allà s'hi diu -per als que no se'n recordin del significat- que cordó sanitari és un aparell de guerra desplegat contra una epidèmia que es pensa que és contagiosa i de la qual es pretén evitar la propagació. I afegeix que moltes vegades, aquests cordons, amb el pretext sanitari, han tingut secrets motius polítics.
Idò que aquesta definició servesqui d'introducció per al que vull dir. Perquè aquests dies que som a Barcelona tenc la sensació que Catalunya viu envoltada per un cordó sanitari, fustigada contínuament pels polítics i els mitjans de comunicació d'àmbit espanyol, i sense possibilitat d'exposar a l'altra banda els arguments propis. I així i tot s'ha de reconèixer que, dins el cordó, la vida transcorre amb una gran normalitat i amb absoluta llibertat d'opinió, per més que hi hagi molts de dubtes sobre el futur.
I és que, efectivament, si es vol dir així, a Catalunya hi ha una epidèmia: la desafecció cap a un Estat que, avui, potser més de la meitat de la població creu que no representa les seves necessitats i aspiracions, i que potser vol abandonar. Des de fora es vol atribuir als partits catalanistes i als seus líders, però la realitat és molt diferenta: és per davall, que s'ha anat congriant la cosa. I s'ha escampat tant que aquells partits que no l'han incorporada estan en perill de marginació.
L'acció des del cordó sanitari és contundent. Cada dia fa arribar un nou missatge apocalíptic. A la primeria s'amenaçava amb què els jubilats es quedarien sense pensió o que la nova frontera separaria les famílies, com si a Europa encara no hi hagués lliure circulació entre fronteres. Més tard va arribar l'amenaça econòmica, donant entenent que l'economia catalana s'esfondraria, tot i que de moment és la que es recupera més deveres. I també va arribar el discurs de l'aïllament, que per davant ja desterrava de la Unió Europea l'hipotètic nou país.
El pas següent, per mirar de sanar els afectats, va ser esgrimir la Constitució i negar -en contra de l'opinió de molts juristes- la legalitat de l'epidèmia. I així, en comptes de cercar el diàleg i la seducció, i els arguments convincents de la medicina moderna, des del cordó sanitari es va pretendre sanar els afectats a cops de Constitució, convertint un medicament de concòrdia en una potinga agressiva.
Cada dia som més a prop de la data decisiva del 9 de novembre, el dia en què els afectats de l'epidèmia pretenen fer una cosa tan atrevida com anar a votar el seu futur. I com més s'atraca, més augmenta la duresa del cordó sanitari. La darrera medicina que han experimentat és convertir el cas Pujol en el referent de la malaltia. Potser pensen que és un bon antídot, però altres medicines semblants, com el cas Bárcenas, el cas Gürtel, el cas Matas, la família reial, etc., no sembla que hagin tingut cap efecte sanatori a l'altra banda del cordó, per més que afecten a polítics en actiu i no a un que, per molt important que fos, fa deu anys que es va retirar.
I és que a Catalunya està succeint una cosa difícil d'entendre per als metges manotes que impulsen aquest cordó sanitari. Els afectats per l'epidèmia sembla que no tenen cap ganes de curar-se. I a més, tot fa pensar que les medicines que els envien -bàsicament lavatives i supositoris del segle passat- encara activen més l'epidèmia, en comptes de reduir-ne els efectes.
La meva predicció és que hi haurà consulta o que, al manco, les urnes s'instal·laran. I si algú les fa retirar, s'exposarà a què, d'aquí a no gaire temps, es tornin a posar i aquesta vegada sí, amb la certesa que el vot seria favorable a la separació.
