El pitjor de les profundes migdiades d'estiu és que quan un es desperta a vegades no sap on és, i en casos molt greus ni com es diu. La noció espai/temps es distorsiona per la intensitat del son, i per uns segons un dubta si fa tard a la feina, ha de preparar el dinar o acaba de sortir el sol. Per sort la televisió és un far que ens orienta entre la terrible incertesa. Si l'informatiu parla de política no hem fet llarg, si surt una pilota ja ha estat una bona sopa i si apareix una pel·lícula podem tenir problemes d'insomni al vespre.
Fa unes setmanes em vaig despertar amb els titulars del Telediario. El de la trobada del rei Felipe VI (1968) i el socialista Pedro Sánchez (1972) era «buena sintonía generacional». Gairebé pateixo un esquinç de les neurones que estaven despistades per la calor i el xubec i no podien assimilar el quid de la cosa. Aquesta setmana he repetit trauma amb en Bauzá (1970) que incidia en el feeling amb el monarca per motius d'edat.
Què vol dir això? De què van xerrar aquests dos a la seva trobada amb el rei? De la Bruja Avería? Del final de «V»?
Del gust de les mirindes? Dels geipermans? Està clar que Felipe, Sánchez i Bauzá comparteixen el fet de saber continuar l'estrofa «corre muchacho ya...» o respondre la pregunta «¿cómo están ustedes?». Però això, quina trasncendència política i institucional té? En què es tradueix? Per què només té importància la sintonia generacional si la reunió és amb el rei d'Espanya? Un suposa que en aquestes reunions parlen de qüestions d'estat, dels problemes dels ciutadans, de coses serioses. Però no. Ara resulta que recorden quan ballaven amb «Tocata» o gravaven cintes de cassete (pitjar play i rec) amb cançons de la ràdio. Si no, perquè mereix ser tan destacada la sintonia generacional? Si resulta que no tenen res més a dir-se, que no es reuneixin. Si és que amaguen al poble el que en realitat parlen, que no diguin res de res i ens deixin dormir tranquils la migdiada.
