Ningú no em negarà que hi ha una forma particular de violència en la prepotència, i en la mala gestió dels diners i dels serveis públics. Aquesta violència també va quedar palesa en la voluntat tossuda de no negociar.
És la violència del nepotisme, de la incompetència, de la corrupció sistemàtica, de la decisió fonamentada en el capritx i no pas en la raó. És la violència de la paparra. És la violència d'haver de sortir corrents, i d'haver-se d'amagar dins el laberint de la burocràcia.
La burocràcia és una forma de violència quan és instrument d'un poder despòtic. En una comunitat democràtica, el poder despòtic es manté a la cadira, s'aferra a la cadira, només pot mantenir-se en el poder gràcies a una llei, un decret, una norma, la signatura d'un amic, quelcom de burocràtic.
D'aquesta manera, violència, oder i burocràcia són conceptes relacionats. La burocràcia és una eina al servei del mal poder polític quan el polític, o el gestor, miren d'amagar la mala gestió, la incompetència, la voluntat delictiva, dins el laberint d'una burocràcia recargolada gairebé fins l'infinit.
La burocràcia és de vegades la negació de la raó, i llavors és una forma de violència. Quan és una llei o un decret fet a mida, la burocràcia serà contrària a la raó, però això no obstant s'acaba imposant. Aquesta forma malèvola de burocràcia és la que permet els desnonaments, per exemple, perquè aquí no preval la raó sinó la llei o el decret que, fet a posta, beneficia a qui no té raó.
És la malèvola burocràcia que fa que un judici sigui llarguíssim, laberíntic, gairebé interminable. És la que permet que el mal gestor no se'n faci responsable, és la que permet que no hi tornin mai més els diners mal gestionats, mal gastats, o ben embutxacats.
Sobre les relacions que el poder estableix amb la violència, i sobre la burocràcia quant a tirania, i capaç d'amagar-ne el responsable, hi ha un llibre necessàri, un clàssic que us proposo de llegir. És «Sobre la violència».
L'autora n'és Hannah Arendt, ense dubte una de les intel·lectuals més potents del pensament contemporani. De la versió en català (ed. Angle, 2011), me'n permeto de transcriure:
«Actualment hauríem d'afegir la forma més recent, i segons com la més terrible, d'aquesta dominació: la burocràcia o el domini d'un enrevessat sistema de càrrecs oficials en què cap home (...) pot ser considerat responsable, i que podria ser anomenat amb propietat com el domini de Ningú».
L'autora continua tot afirmant que si «definim la tirania com el govern que no ha de retre comptes d'ell mateix, el domini de Ningú és clarament la més tirànica de totes les formes de govern, ja que no hi ha ningú a qui poder exigir que respongui d'allò fet» (p. 62).
«Com més gran sigui la burocratització de la vida pública, més atractiva serà la violència. En una burocràcia desenvolupada per complet, no hi ha ningú amb qui es pugui enraonar, a qui se li puguin exposar els greuges (...).
La burocràcia és la forma de govern en què cadascú és privat de llibertat política o del poder d'actuar (...) i allà on tots són igualment impotents hi ha una tirania sense tirà» (p. 107).
I el llibre acaba dient-nos que «aquells que tenen el poder i senten que se'ls escapa de les mans, sempre han tingut dificultat per resistir-se a la temptació de substituir-lo per la violència». (p. 114).
Queda vist que violència, poder i burocràcia són tres conceptes relacionats. Queden relacionats, per exemple, quan l'amiguisme, que tard o d'hora es fa dèspota i tirà, avui possa aquí un gestor de cega submissió, i demà l'amaga dins un càrrec ben protegit per la burocràcia.
