El trachinus draco és un traïdor. S'enterra a l'arena per sorprendre confiats banyistes amb dolorosa picada. Petit i lleig, idoni per fer suc, és una amenaça real històrica més discreta que els borns. Fa poc hem sabut de malifetes del peix aranya i tothom en coneix alguna víctima.
Malgrat això, no són majoria els qui van a nedar amb aquelles incòmodes sabates horroroses de plàstic. Per què? Alguns per desconeixement, però altres per una valoració de probabilitats, riscos i sacrifici de comoditat. És a dir, no es posen sabates com tampoc un casc per passejar davant el risc que els caigui a sobre part d'una façana. I això també passa.
La seguretat, la por, s'imposen. Gairebé ens despullem per pujar a l'avió. Els fillets usen casc per anar en bicicleta. Les barquetes porten un arsenal d'estris d'ús anecdòtic. Ara arriben les festes. Ajuntaments cauts es protegeixen amb assegurances, cartells i altres mesures. És difícil qüestionar allò que pot evitar un perjudici, i de moment tot el que es fa sembla més o manco raonable. I es podrien fer més coses. Segur. Però de cara al futur val la pena valorar si no ens esteim convertint en éssers massa profilàctics, obsesionats per evitar una desgràcia que mai no sabem d'on pot venir. En seguretat mai no s'arriba al màxim i podríem arribar a veure jaleos en què els caixers portin casc en lloc de guindola.
No podem caure en una paranoia desnaturalitzada. El risc és part de la vida i hem d'aprendre a ser responsables de noltros mateixos, sense tuteles ni denúncies al Consell amb l'esquena vermella perquè a la platja no hi havia cartellets sobre el risc d'insolació. D'aquesta espiral psicòtica molts en són responsables. Ens hem acostumat a una administració de vocació paternalista que ens vol tutoritzar i a la qual, a canvi, es pot demanar sempre explicacions. Clar, és més còmode i sempre reconforta poder culpar algú del que ens succeeix. No ens passem. Cal seny i equilibri. Jo avui aniré a nedar descalç, exposat a la traïció del trachinus.
