Vaig quedar colpit que els dos grans partits, el PP i el PSOE, davant els resultats de les eleccions europees, mostressin una gran sorpresa i incomoditat. ¿Què no ho era de lògic que com a conseqüència de la crisi econòmica i social succeiria un terratrèmol polític? Al llarg de la Història no hem vist mai que un daltabaix econòmic no acabi també per fer forat en la governabilitat del sistema.
Està a la vista de tothom el patiment de la gent com a resultat de les diverses conjuntures adverses que ha anat encadenant el país des del darrer trimestre de 2007. Les estadístiques ens parlen que l'any passant es van donar unes 50.000 execucions hipotecàries, quan ja el 2012 se'n havien donat 44.745. Des del 2008 en portem acumulades més de 260.000. La taxa d'atur, voltant sobre el 25 per cent, ha conduït a la desesperança i al pessimisme a una gran part de la població, la qual, veient un present i un futur negre, ha optat per emigrar. En els darrers anys no tant sols han marxat els que van venir a treballar en el totxo mentre es va fer grossa la bombolla immobiliària sinó que també ho han fet molts nascuts a l'Estat. El padró ha vist en un any caure de cop 500.000 habitants. Darrere tots aquests freds números hi ha persones que han patit, pateixen, terriblement. Han perdut la feina, la casa i el país. Com un polític els pot demanar paciència i que es prenguin la política sense actitud de revenja? És lògic que molts responsabilitzin al PSOE per haver conduït el país a la bombolla i d'haver abraçat l'irresponsable neoliberalisme. Com també ho és de lògic que molts acusin al PP d'haver mentit i d' haver salvat els bancs mentre els deixava, indefensos, a mercès de les potes dels cavalls del capital més dur i salvatge.
Encara es prest per saber si està naixent una nova època o són totes aquestes sotragades només fruit de conjuntures. Per si les mosques, el Rei ha preferit abdicar ara i passar el relleu al seu fill Felip per salvar-lo in extremis de l'enfonsament del sistema bipartidista que li ha donat suport. El regnat de Felip VI naixerà d'aquesta manera tacat per l'ombra del dubte i de la manca de legitimitat. Tindrà una nova vida com la d'aquell capità que es salva amb la barca auxiliar després d'haver vist com el seu vaixell s'enfonsava. Els nervis i la precipitació del PP i el PSOE per posar la barqueta al successor, lluny de legitimar-los per les eleccions de l'any vinent, estan precipitant el seu enfonsament. A mi no m'estranya que CiU prefereixi rentar-se les mans, donant la senyal ben clara, per altra part, que Catalunya vol un altre camí i que la monarquia espanyola ja ni li va ni li ve.
Els economistes i especialistes en benestar social diuen que necessitarem molts d'anys, entre deu i quinze, per recuperar els nivells anteriors a l'esclat del 2008. Mentre no hi arribem, és lògic que la gent de carrer demani que com a mínim els dirigents siguin com els bombers, que apaguen els focs i salven les víctimes. A la vista dels resultats de les europees, la majoria demana un canvi d'actitud.
Vist el forat que la crítica de Podemos ha fet a la 'casta', el poble demana que els representants sortits de les urnes no confonguin els seus interessos particulars amb els del país. També exigeix dels polítics que siguin professionals més enllà dels seus càrrecs de representació, que hagin demostrat la seva vàlua en l'exercici de la seva professió o com a membres d'un col·lectiu cívic. També dispostos a deixar les cadires en qualsevol moment. Volen, per dir-ho sense embuts, que a més d'estar al carrer siguin com a ells, amb capacitat d'empatia i simpatia per liderar la reconstrucció d'una nova casa.
Em direu que de ser certa aquesta demanda social, tota una generació de polítics, els que van sortir, exercir i es van acomodar burgesament abans del foc, està ja amortitzada. Doncs sí. Poden començar a fer les maletes.
