A l'època de la transició els observadors estrangers es feien creus que tants de republicans poguessin defensar la monarquia. Però és que en aquella ocasió pesaven més les ganes d'acabar amb el malson de la dictadura que les grans conviccions. I així es va trobar el camí per transitar de la dictadura a la democràcia sense gaire enrenou -i sense fer net-, amb un rei imposat per Franco però que va instaurar les llibertats.
Però d'açò ja fa 39 anys i la imatge d'aquell rei s'ha anat deteriorant, i més encara quan els mitjans d'informació li han perdut la por i han començat a explicar les seves misèries domèstiques. Avui l'hi coneixem unes quantes històries familiars poc edificants i sobretot sabem que la corrupció pot haver esquitxat el seu entorn d'una manera escandalosa.
Però aquesta imatge negativa no afecta només la monarquia. S'estén a persones rellevants del govern i dels partits que governen o han governat, i a les seves connexions amb el món financer. I a la justícia, que als ciutadans mos sembla cada dia més incomprensible i parcial. I en un ambient que ja ni sorprèn que enxampin un magistrat del Tribunal Constitucional amb més alcohol a les venes que carburant a la moto.
Segurament aquestes coses deixaven indiferentes a moltes persones quan semblava que l'economia anava bé. I com que entraven prou doblers per comprar casa nova i cotxo gros --i tapar-se els ulls--, els presidents espanyols podien dir allò que «Espanya va bé» o que érem a punt de superar França i Anglaterra juntes, i la gent s'ho creia.
Però un dia vam descobrir que tot allò era fum de formatjada, perquè s'aguantava damunt d'una economia que era sabó remullat i endeutament sense límit. Les grans obres ja no es feien perquè eren necessàries o amortitzables, sinó per les comissions que amollaven pel camí. I les cases ja no es construïen per ser habitades, sinó per revendre-les aprofitant l'especulació. Pel camí, van arribar més de set milions de forasters, enlluernats pel gran engany i que ara, amb tot el dret, continuen aquí, compartint les llistes d'aturats amb els aborígens. Finalment Espanya ha superat, sí, França i Anglaterra juntes, i uns quants països més tots junts, però solament en quilòmetres d'AVE deficitari i en nombre d'aturats.
És mal de fer que en aquest context la gent estigui resignada, tot i que encara n'hi ha molts que es queden a ca seva a veure com acaba la cosa. Però molts d'altres aprofiten allò que encara mos queda, que és la democràcia, per esmusteïda que estigui, per votar indiscriminadament en contra del que hi ha ara. Així han acabat les eleccions europees...
I en aquest context, a qui li pot estranyar que aquell país que no era monàrquic qüestioni ara la monarquia? Ni el rei ni el seu fill representen en aquest moment l'esperança d'un canvi. Al contrari, molta gent por interpretar que baratar de rei és una manera hàbil d'assegurar que no canviï res. Que els que han abusat del poder continuaran campant. I que així el deute que acumula el país continuarà servint per sostenir bancs i empreses amigues a costa dels aturats, els desnonats i les retallades socials que no s'acaben.
Allò que tenim damunt la taula és que les institucions que haurien d'articular el país i garantir els drets i deures de tots els ciutadans avui estan desprestigiades i potser sense remei. Perquè han actuat sense criteris d'interès general i respecte, ni per la comunitat ni per la diversitat dels habitants de l'Estat . Per açò, per més que el rei que abdica digui que «Espanya és un gran país», hi ha molta gent que pensa en canvi que és una misèria de país dominat pels interessos de poderosos sense escrúpols.
Podria succeir que prest en comptes d'una hi hagués dues reclamacions de més democràcia: la dels catalans per decidir el seu futur i la dels espanyols per decidir el seu sistema de govern. I totes dues serien el resultat del mateix desastre.
