Algun malpensat haurà cregut, en llegir el títol d'aquest article, que avui us parlaria de la «Décima», és a dir la Champions que el Madrid va guanyar dia 24 de maig i que els merengues sumen, en el seu compte, a totes les Copes d'Europa que van conquerir el segle passat, quan la televisió no es veia en color, sinó tan sols en blanc i negre. Res més enfora de la realitat. Del que us vull rallar és de dos testimonis de la etapa franquista que he pogut veure aquests darrers dies, per mitjà d'internet, i algun dels quals m'ha fet pensar que, per molt que hagin passat 60 o 70 anys des que els fets que s'hi relaten van succeir, la nostra realitat actual va camí d'assemblar-se, cada vegada més, a la d'aquella època.
M'estic referint, d'una banda, a un vídeo sobre les festes de Sant Joan de 1948, emès pel NO-DO i recuperat, sense àudio, per Ràdio Televisió Espanyola, que Es Diari ha reproduït, recentment, en la seva edició digital. I, de l'altra, a una presentació de PPS, que vaig rebre per correu electrònic i que descriu com la «Sección Femenina» adoctrinava a les joves qui, en aquells anys estaven obligades a fer l'anomenat Servei Social. El vídeo santjoaner ens mostra les grans diferències que hi ha entre aquelles festes ciutadellenques i les d'ara. Hi podem veure que els homes seguien es Caragol des Born abillats amb vestit i corbata; que hi havia molt manco cavalls, tant pels carrers i les places de Ciutadella, com també a Sant Joan de Missa, i un nombre més reduït d'espectadors que, tot i això, feien la seva particular bulla i gaudien de la festa.
Però passem, si us sembla, a les indicacions que la «Sección Femenina» donava a les nostres mares o àvies sobre quina havia de ser la seva funció en la societat de l'antic règim. Especialment significatives són les recomanacions que hi vaig trobar pel què fa a la manera com havien de relacionar-se amb els seus marits, als quals, evidentment, elles estaven sotmeses i que, com a homes, tenien unes responsabilitats molt superiors a les d'elles, unes converses molt més cultivades, i un ritme de vida tan interessant que els permetia entrar i sortir de casa a l'hora que fos, sense que les seves esposes els haguessin de demanar mai de noves. Ben al contrari, la seva única missió com a dones era estar ben arranjades per quan ell arribàs, posar-li les sabatilles i servir-li una beguda calenta o freda i, al moment d'anar a dormir, seguir en tot els desitjos del mascle i no maquillar-se ni posar-se res al cabell fins que el marit no hagués agafat el son, per tal que no les hagués de veure en aquell estat.
Evidentment, la consideració de la dona com a persona, i no com a objecte de possessió, és la norma general en els temps actuals. Els joves d'avui dia comparteixen per igual les tasques de la llar i les decisions que afecten a la família o a la pròpia parella. Però, entre els més madurs, encara hi trobam excepcions. Com la d'aquell ex-ministre i candidat ni a eurodiputat qui després d'un debat amb la seva màxima adversària en les darreres eleccions, va dir que havia hagut de rebaixar el nivell de les seves pròpies intervencions, per tal que la seva «superioritat intel·lectual» com a home no es fes tan evident. És cert que va demanar disculpes, però ho va fer cinc dies després de les seves desafortunades declaracions i només «per si havia ofès algú amb les seves paraules».
El cas és que aquest ex-ministre pertanyia, fins fa cosa d'un mes a un govern que ens està menant, amb moltes de les lleis que envia al Parlament, cap a aquells temps del blanc i negre que jo us evocava al començament d'aquest escrit. Estem tornant, per exemple, a l'estat centralista i centralitzador, que té com a principal objectiu el de la uniformitat entre els seus territoris, parlin la llengua que parlin i tenguin els costums culturals que tenguin. Permeteu-me que reprengui, en aquest moment, el vídeo de les festes de Sant Joan de 1948. Unes festes que el NO-DO definia llavors com a «pintorescas». Aquest pot arribar a ser el futur de la nostra llengua i de la nostra cultura: que esdevinguin uns trets pintorescos, gairebé anecdòtics, com ho són, per exemple, a la Catalunya francesa.
Afortunadament, la mobilització continua a les nostres escoles, que són el bressol de les generacions que ens hauran de succeir. Una lluita que és unitària, com vam poder veure la setmana passada en un Arc de Triomf de Barcelona farcit de samarretes grogues i verdes dels docents i els pares i mares del Principat, de València i de les Illes. Aquest és un motiu per a l'esperança!
