Si els edificis tinguessin ànima molts serien infeliços. Estarien tristos, i amb raó. Perquè molts porten anys sols, buits. N'hi ha, els més joves, que mai no han estat habitats i per tant són com un infant aïllat dels altres infants, amb salut però sense alegria. Altres han estat abandonats o buidats després de molts anys de servei, i a més de la pena de estar sols, els acompanya la degeneració física.
El fet que no tinguin ànima no vol dir que no plorin. Els edificis abandonats, vells, sols, ploren llàgrimes de pedres, que es desprenen perquè tothom conegui que estan tristos. Que el seu propietari sigui un banc amb millers de milions de beneficis no els consola. Tot el contrari. Les llàgrimes amb risc de commoció cerebral cauen igual.
Els diners no fan la felicitat. També ploren les cases senyorials buides, de portes grans i picaportes de disseny. Per les seves sumptuoses escales no puja ningú, els hereus dels potentats senyors que les van encarregar no gaudeixen dels seus alts sostres. Abans ho feien uns pocs i ara ningú. Els centres de les principals ciutats de l'Illa estan plenes de joies arquitectòniques orfes, amb façanes apagades, pell sense color que transmet la seva tristor i enveja cap a altres més afortunades. Com Ca n'Oliver, que tornarà a somriure, que tornarà a la vida, com haurien de tornar-hi aquestes perles tabicades que mereixen ser visitades en rutes de micròfon, sandàlies amb calcetins i fotos de record.
Una altra modalitat, excepcional, d'immobles tristos són els que no són de ningú. Quina pena! Segles després que la muralla que protegia Maó quedés fosa per un creixement desordenat de la ciutat, ara descobrim que hi ha una torre que era òrfena, aliena a qualsevol interés material després que deixés de complir la seva funció. Què hi ha més trist que passar totalment desapercebut quan un es converteix en inútil?
Massa tristor a la ciutat.
