Els mariners que coneixen la mar no sempre es refien de la calma. Saben que, en determinades circumstàncies, és el presagi d'un gran temporal. Aquesta és la sensació que me sembla que vivim avui. I és que, de moment, per més llenya que tirin al foc, l'olla mai no arriba a bullir.
Els ciutadans d'aquest país assistim atònits a situacions que semblen d'un altre temps o que al manco no són la idea que teníem de la nostra societat. És com si tots els models que compartíem fossin ara una broma de mal gust. Ha resultat que estaven instal·lats damunt una gran muntanya de fang i que davall només hi havia una cosa: encara més fang.
Però açò que qualsevol persona que tengui ulls ha pogut veure i tocar, sembla que els poderosos i els manipuladors de sempre encara es creguin que ho poden amagar. I que encara poden fer creure que els mals han arribat tot sols (o que són una herència) i que és gràcies a ells que les coses s'arranjaran.
Però les coses són com són. No pots continuar fent la política de sempre quan els teus col·legues tenen obertes més causes per corrupció que dies té l'any. No es pot continuar parlant d'amors a la pàtria quan l'única cosa que has salvat són els bancs i les fortunes més grosses, i a costa de suprimir drets, desnonar gent de ca seva i deixar milions de famílies sense feina ni futur.
No pots fer creure en recuperacions miraculoses quan les classes mitjanes es desintegren i els pobres ho són més que mai. No pots tornar a rallar de les grans obres públiques que salvaran el país, quan bonibé totes les que has fet fins ara han estat una ruïna per a la societat i un negoci per als teus amics.
No pots continuar enredant la gent amb la fantasia de tornar a fer més pisos i més hotels, quan saps que aquesta broma s'ha acabat i que el món ja va per un altre camí. Encara que canviïs el PTI...
I és que la nostra societat, per si ells no ho saben, ja ha viscut l'esfondrament de la imatge de la monarquia. El recel que els governants reben sobres d'amagat i acumulen fortunes a Suïssa. La impressió que la justícia no és igual per a tothom. L'escàndol de negocis d'amics i parents. I sobretot, la convicció que aquí n'hi ha uns que sempre suren i uns altres que sempre clapeixen.
És mal de fer que aquesta societat es cregui que els problemes es resolen imposant lleis que mos fan anar enrere com els crancs. I és difícil que confiï en cap de les promeses que reparteixen aquests que ara comanden. Perquè han mentit tantes vegades que ja tenen la llengua bruta.
I com ha de reaccionar una societat democràtica en aquestes circumstàncies? Hem de creu continuarà callant i aguantant, i que riurà per sempre les gràcies d'aquests que la tenen agafada per allà en nom de la majoria absoluta que un dia van rebre? Normalment les coses no solen acabar així. I tard o d'hora la societat esclata. I ho fa per la via de la sensatesa o per la del disbarat.
Esclatar d'una forma sensata seria, segurament, imposar una vertadera regeneració que s'endugui vot avall tanta mentida, tant d'aprofitat i tant de prepotent. Però avui les alternatives tradicionals són tan poc clares que és mal de fer que avancem per aquesta via. I així creix el perill que la calma derivi cap a un temporal molt perillós, a favor de partits oportunistes, tan radicals de paraula com inútils per resoldre res. Tan populistes com nefastos per a la convivència.
Amb les eleccions europees de maig, aquestes que han provocat que el senyor Rajoy ja s'atreveixi a dir, sense canviar de cara, que «Espanya és motor d'Europa», tindrem un tast de per on tira la gent. Començarem a saber quina és la reacció al bordellot que tenim ara.
