És una cosa sabuda que en molts llocs la ideologia pren caràcter identitari, és a dir, que per les persones no es pot pensar més que d'una manera, com si el color o la forma de raonar formés una part indestriable del seu ésser. Fins aquí, i malgrat els meus dubtes, ho puc entendre. Ara bé, el que ja em depassa i em posa malalt és quan veig que l'opció política i, el que és més corrent, de partit, és converteix en pur sectarisme, la ceguesa i menyspreu per l'altre més absolut.
És possible que les arrels d'aquest comportament tinguin a veure amb els quaranta anys del Franquisme. Com molt bé apunta Julián Casanova en el llibre «España partida en dos. Breve historia de la guerra civil española», per Franco tot es reduïa a dos colors, a blanc o vermell, sense possibilitat de contrastar amb dades concretes a la mà, i no principis, res de res. Aquesta manera de fer, enquistada com està, fa molt mal. És davant de tot un principi antieconòmic perquè sense possibilitat d'analitzar els avantatges i inconvenients dels projectes que es posen damunt la taula per totes les formacions polítiques, només regits pels principis el que fa el meu partit és bo sempre, el que s'assegura són bunyols que acaben en ruïnes. També el sectarisme romp la convivència perquè la vida social és davant de tot reconeixement. La gent és feliç a mesura que és reconeguda; estimada com a professional, com a membre d'una família, d'un col·lectiu i d'un poble. El menyspreu no condueix enlloc.
La majoria absoluta del PP, l'enfonsament del PSOE i la mancança de projectes polítics il·lusionants estan ocasionant indefensió política en la ciutadania i encara que sigui cert que el gènere humà és capaç d'acostumar-se a tot, fins i tot a aguantar les injustícies més grans, històricament aquestes situacions no han conduït a estabilitats polítiques i socials sinó a tot el contrari. Els països més estables sempre són els més inclusius i participatius.
2 Fa uns anys, reconeixent el valor de la participació ciutadana, es van obrir i portar a terme en molts pobles i ciutats iniciatives per recollir, com a valors intrínsecs, els debats populars. Van ser les Agendes Locals 21, Assemblees de joves, de vells... El nom canviava segons l'empenta de cada lloc. Aquestes iniciatives es van obrir camí amb dificultats. Van topar amb la desconfiança dels partits polítics (com dic, el sectarisme no és cosa d'ara) i el memfotisme consumista de les vaques grasses. Però eren de gran valor perquè moltes persones s'hi van sentir reconegudes i valorades, i a més van servir per millorar molt el dia a dia dels pobles.
Ara, aquests passats dies, els moviments ciutadans d'Es Castell han denunciat que són menyspreats pel seu ajuntament i hem vist a Burgos que la gent d'un barri s'ha desfermat i rebel·lat contra la insensibilitat de l'alcalde, sectari i cec davant les necessitats més urgents. Tant per la gent d'Es Castell, com de Burgos, com de qualsevol altre poble que pateix del sectarisme del seus governants, només puc dir que endavant, que no es deixin emportar pel desànim. Els culs fermats amb ciment a les cadires de les sales consistorials tard o d'hora perdran les poltrones, però el gest de les persones que treballen desinteressadament pel seu barri o poble sempre quedarà en la memòria.
Que sant Antoni ens protegeixi del sectarisme.
