En el capítol anterior es puticari es lamentava de la poca consideració que li tenien els mestres i els pares i mares, que es negaven a administrar el Juanra-til als al·lots, convençuts que no tenien cap malaltia que ho justificàs. Per a ell, en canvi, tots els al·lots de les illes tenien la llengua bruta i havien de menester aquella medecina purgant.
La seva assistenta, na Marlisleisis, vinguda del Perú, no entenia res. Ella es pensava que, a Europa, els al·lots només es medicaven quan ho receptava el metge i ho consentien es pares. I que les medecines havien d'estar avalades pels especialistes de la Universitat, no per un puticari que en realitat fa de curandero. Tampoc entenia que abans d'escampar una medecina com aquella, no es provàs amb un grup reduït, per avaluar els resultats.
Tot i que en aquest punt, s'ha de dir que es puticari i els seus amigots ja feia temps que provaven el Juanra-til en secret i que, de tant de provar-lo, s'hi havia enganxat. I eren la prova viva que aquest medicament de curandero és un excel·lent inhibidor de l'autoestima. Et mata la personalitat pròpia.
– Marisleisis! –va cridar es puticari, que suava com un porc, de calor que feia al soterrani de la farmàcia– Ja sé que és la teva hora de classe d'anglès i castellà amb don Lucio, però vine tot d'una aquí baix!
– I ara què vol el senyor puticari –va respondre l'assistenta peruana davallant l'escala tan a deveres com podia, amb en Lluc, el seu professoret clandestí de català, darrere darrere.
– Veus aquest perol? –va dir ell sense ni tan sols mirar-la a la cara–. Idò quan comenci a bullir la barreja que hi ha dins, l'has de remenar devers mitja hora.
– I què és, aquest suc? –es va atrevir a demanar en Lluc, posant cara de Lucio per por de ser descobert i potser expedientat com un vulgar director d'institut. I tapant-se el nas, de pudor que feia aquell suquerell.
– Mem –va respondre es puticari, amb la gomina que li regalimava per les galtes, de tanta calor–. Si "ells" no volen que els seus alumnes i els seus fills s'empassin el Juanra-til, bé havia de fer qualque cosa, que jo som el més "xulo" de tots.
– Açò ja ho havíem reparat –va replicar l'assistenta peruana, amb un cullerot a punyat, pendent de començar a remenar tal com li havien manat–. Però jo pensava que aquestes coses només succeïen a ca meva. Que aquí a Europa eren més respectuosos amb el infants.
– És que tu ets una immigrant sense cultura –va replicar es puticari mentre s'aturava l'hemorràgia de gomina amb el puny–. Segur que don Lucio m'entén perfectament. ¿Es verdad que sí, don Lucio?
I en Lluc que, per més que intentava posar cara de Lucio, no sabia què respondre que no comprometés na Marisleisis. Però ella tot d'una va tenir la solució.
– Ai, senyor puticari, si n'aprendré de coses amb vostè! –va exclamar posant morrets de cubana i cara de bona al·lota que s'ho empassa tot–. Perquè si és ver açò que he sentit, ara ja ni els tribunals de justícia li permeten repartir el Juanra-til a les criatures.
– Uns bons altres, aquests –va replicar es puticari, pop de suor–. Però és que els jutges em tenen mania. A jo i a tants d'amics meus! Mira com maltracten en Camps i na Rita a València, i com li fan cas a aquest Barcenas ara que ja no és dels nostros!
– Però així què? –va continuar na Marisleisis, que ja començava a remenar aquella empasta pudenta–. Vostè dali-dali amb el Juanra-til encara que la justícia i tot li hagi dit que és un disbarat medicar uns al·lots que no estan malalts...
– És precisament per culpa de la justícia, que he de preparar aquesta empasta –es va lamentar es puticari posant cara de llop amb pell de cabreta–. I jo que me pensava que ningú no s'atreviria a aturar la meva campanya contra la llengua bruta! Però, "en fin", ja pot veure que tot té remei, fins i tot la justícia.
– Idò que hi ha, dins d'aquest perol? –es va atrevir a demanar en Lluc as puticari mentre feia unes passes envant. Perquè, ja que avui tampoc no li podia fer classe a na Marisleisis, així al manco se l'hi atracava una mica més.
– El futur! –va respondre es puticari– És un reforçant del Juanra-til que neutralitza les accions judicials. És una barreja perfecta amb una base essencial d'odi a les coses pròpies, unes gotes de mala baba, un element de pilleria i una porció molt gran de falta de seny. La barreja perfecta per acabar amb la llengua bruta a pesar de la justícia.
– Ja li havia dit , don Lucio –va dir la peruana a en Lluc mentre li feia l'ullet–, que aquest puticari va d'espavilat.
– Sí –va replicar en Lluc–, però hi ha una cosa que ja no podrà canviar, que Tots som directors Maó.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.