El darrer, que apagui el llum

"Sort" que a Turquia i a Egipte la cosa va tan malament que els amos del turisme hauran de desviar el negoci cap a ca nostra, de tal manera que aquest estiu n'hi haurà un xinxer, de turistes. Amb polsera a punyat, segurament, però tan abundants que els polítics del règim es penjaran la medalla i taparan algunes boques durant un parell de mesos.

Però avui el problema que tenim ja no és solament econòmic. L'Espanya de les castanyoles rovellades, no viu solament la desgràcia de la seva incapacitat econòmica, que s'ha guanyat a pols fent de ric quan era pobra. Bufant la cullera freda. El principal problema ja no és l'econòmic, per més que continuï tràgicament viu, sinó el polític.

Al llarg de tot un any, el segon any triomfal de la majoria absoluta, han desfilat per la passarel·la tots els fantasmes del país fent el seu striptease particular. I per sorpresa dels justos i els innocents, hem descobert que davall la roba no hi havia res, solament fum i uns quants trucs.

La política, vam aprendre que era l'art de dialogar, de trobar solució als conflictes entre interessos contraposats. I la democràcia, que era el seu marc més civilitzat: transparència informativa, independència de la justícia i respecte per les minories. Aquelles minories que poden ser derrotades a les eleccions, però mai humiliades o aniquilades. És el principi de la convivència.

Però no sembla que sigui aquest el camí emprès per l'actual govern. Un govern que en comptes de fer política, abusa sense contemplacions de la seva majoria absoluta. I pel camí va arrasant de la manera més inconscient tot allò que troba al seu pas.

Amb l'excusa de la crisi ja ha començat ara el desmantellament de les comunitats autònomes, que a aquest pas prest seran simples gestors de l'administració central. Totes les noves lleis que s'anuncien van en aquesta direcció: la de comerç, la d'educació, la reforma de l'administració... El govern central s'enyora del seu passat imperial i vol recuperar tot el poder.

Fa pensar en aquella aranya que de tant de fer fils nous, no se'n va recordar dels primers, dels que aguantaven la tranyina i, com que eren més antics, un dia va decidir que podia prescindir d'ells. Ja podeu pensar com va acabar la cosa. Amb la tranyina i l'aranya que es precipitaven a l'abisme.

L'Espanya de les autonomies va ser un invent de la transició política, que va culminar amb la Constitució de 1978. I en realitat va ser el tema més important. Els altres eren obvis, el sistema econòmic, els drets fonamentals, etc. Tothom sabia què havia de dir i, amb poques diferències, tots els partits que havien optat per la democràcia i en contra de la continuïtat de la dictadura es van posar d'acord.

El problema real era l'organització d'un Estat en el qual hi tinguessin cabuda Catalunya i el País Basc, que agradi o no són nacions històriques d'Europa. Que és mal de fer no reconèixer que ho són i dir que s'és demòcrata. I perquè les inevitables nacions històriques no fossin tan singulars i visibles, la transició va optar per inventar un fotimer de "comunitats autònomes". Algunes tan pintoresques que van viure autèntiques guerres interiors per triar la seva bandera i la seva capital.

En aquell moment, ja se sabia la diferència entre descentralitzar l'administració (cosa que era imprescindible) i crear 17 comunitats autònomes, cada una amb el seu reietó. Però es va primar la pau política. I a més, amb tanta comunitat, el poder central podia continuar essent "central". Quin bordell si no hi hagués un "superior criteri" en el centre de la nación nación!

Però com l'aranya, amb la majoria absoluta el govern s'ha arribat a creure que tots els fils de la tranyina són iguals i que estan sota el seu control. I amb la falta de visió de conjunt que sol caracteritzar els mals polítics, està intentant posar Catalunya entre espasa i paret, i ja dóna símptomes que, quan acabi la feina, la començarà amb el País Basc.

Si és cert que els humans s'entrebanquen amb la mateixa pedra dues vegades, haurem de dir que els governs espanyols s'hi foten de morros cent vegades. Però al final, com l'aranya, no tenen altra solució que tornar a començar la tranyina i acceptar que el seu Estat, o accepta els fils forts de les comunitats històriques o no és res.

Mentre a Catalunya, la crida pel dret a decidir, a decidir si vol ser independent, creix i creix, el govern espanyol no fa una altra cosa que humiliar-la i ignorar-la. I fer veure que el tema és un invent de quatre polítics "separatistes". Ah! Que petit i gris és el món vist des del llombrígol d'Espanya!

Només hi mancaria que ara, el govern espanyol, tractés el tema Bárcenas de la mateixa manera que està tractant el tema català: inventant coses en contra d'ell, negant la seva existència, espantant-lo perquè no es manifesti, amenaçant-lo amb la justícia i mantenint un silenci humiliant.

Perquè no sé si el camí iniciat per Catalunya farà caure el govern, però l'afer Bárcenas, si és com ell diu, segur que sí.

Així és que, feu-me cas, el darrer que apagui el llum.