Privatitzar la fe és una temptació

Crec que als qui la fe en Jesús ens importa, l'anul·laríem pràcticament si féssim cas als qui ens demanen convertir-la en un assumpte privat. Si així ho féssim, suprimiríem la seva raó de ser. Per a nosaltres, ser cristià és una opció fonamental, és un acte plenament lliure que ens afecta totes i cadascuna de les nostres dimensions, no només el nostre interior (la visió del món que tenim), també l'exterior (el nostre obrar en el món).
Convertir la fe en una cosa sols privada és en certa manera abdicà públicament d'ella. És silenciar l'element diferencial que la caracteritza. És convertir-la en alguna cosa de luxe desposseïda de tot element inquietant a favor del què vivim i del com ho vivim. "Aquesta fugida cap a l'interior és contrària a l'esperit del cristianisme, que és una religió encarnada, constitutivament històrica, que aporta un missatge específic d'alliberament (o de salvació) a l'ésser humà de carn i os" (Francesc Torralba). La fe cristiana no és una espècie de bàlsam personal en hores de tramuntana que ens convida a tancar els ulls i a viure al marge de tot. Per a nosaltres la creu de Jesús ens endinsa al compromís públic, i la seva resurrecció, al sentit real i transcendent d'aquest compromís.

Per als cristians, la fe és una resposta a la crida de Jesús, i aquesta comporta el seu seguiment. En el cor de la nostra opció subsisteix el crit profètic de l'amor i de la pau que no té res a veure amb un existir amagat. Qui valora la presència pública de Jesús en la història, les seves paraules i accions, és convidat a implicar-se com ell en el dia a dia; és convidat a dialogar i a prendre postura front les filosofies i polítiques que es donen; és convidat a mesurar la realitat econòmica des de les benaurances; és convidat a implicar-se amb la llengua com un valor d'expressió cultural i de diàleg sincer; és convidat a denunciar aquelles realitats que humilien o amaguen la dignitat que mereix qualsevol persona des del seu naixement... La fe en Jesús, la religió en general, té cabuda a l'àmbit escolar. Àmbit on s'aprèn a valorar la història, l'economia, la llengua, els drets i els deures d'una sana convivència... Implicar-se en la realitat, com va deixar dit Edith Stein, és consubstancial al cristianisme i és l'antídot al silenci de l'esperit, a una vida acomodada "al que hi ha" i al marge del compromís.

Renunciar a implicar-nos obertament des de la nostra fe, en el dia a dia, és una temptació a la qual, conscient o insconscientment, alguns ens hi conviden constantment. Aquests ignoren que en el cor del cristianisme hi ha una inquietud històrica. Desaparèixer de l'esfera pública, és renunciar a encarnar l'esperit i tot el que açò suposa a una visió del món, de la vida, de les persones, de l'obrar en el món! No entenc, per açò, perquè la religió que algú professa no pot entrar en el camp de la formació de les persones, com optativa, si hi ha una majoria del poble que així ho demana. La visió de la vida que expressa majoritàriament un poble no pot ser obviada per cap corrent política que respecta la seva realitat cultural. Així, idò, us convid a valorar i a apuntar-vos a l'Assignatura de Religió.