Consideracions en un dia trist

Dimarts, vaig assistir a l'acte de condol des cosí Tirso, en Tirso Pons, una cerimònia en què semblava que el temps s'havia aturat mentre tanta gent s'apropava a la dona, l'estimada Regina, als fills i al germà per donar-los el guardamés. Pel petit pati del tanatori de Maó van anar desfilant persones de la més diversa ascendència social i cultural, i de la més variada ideologia política, fins a configurar una diversitat que m'atrevesc a dir que era prou representativa de la Menorca real.

Segurament no hauria pogut ser d'una altra manera, perquè en Tirso conjugava en el seu caràcter la humanitat i la senzillesa amb el bon humor i l'afabilitat, i amb la voluntat d'escoltar els altres. I aquesta actitud l'aplicava també en l'àmbit de la seva dedicació a la política. Va ser un polític dialogant i obert als acords i, com a homo savi que era, partidari d'aquelles solucions que eviten la humiliació de l'adversari.

Però tampoc voldria que aquestes paraules no fossin una altra cosa que un panegíric de la seva figura, perquè no és aquest el seu objectiu sinó un altre de molt diferent. Allò que voldria constatar és que amb la seva mort hem perdut un representant singular d'aquella etapa, la transició de la dictadura a la democràcia, en què Menorca va recuperar la seva dignitat col·lectiva, la seva dignitat com a poble.

És l'etapa en què, entre il·lusions i realitats, es va anar configurant l'autonomia de l'illa i, en conseqüència, la possibilitat històrica de tenir un projecte comú nascut dels sentiments i els interessos dels seus habitants. En Tirso va ser, no hi ha cap dubte, un dels grans artífex d'aquella etapa, suvora moltes altres persones d'ideologies diverses i amb més o manco protagonisme, que no és necessari que ara anomeni.

Però tenc la impressió que, si mos aturam a observar quina ha estat la continuació d'aquella etapa, no quedarem gaire satisfets. Algú dirà que és fàcil idealitzar el passat, però a la vista del present, no hi ha cap dubte que, com a comunitat, no hem avançat precisament, ni en harmonia ni en projecte comú. Potser és que hem perdut la innocència o, pitjor encara, és que allò que hem perdut és la dignitat de poble.

Jo crec que hi ha un referent de Menorca, una imatge mental, que és comuna encara a un gran nombre de conciutadans, al manco d'aquells que desitjam el bé col·lectiu i som coneixedors del valor dels sacrificis i esforços que van haver de fer tantes generacions anteriors. En un medi advers, van ser capaços de construir una societat prou avançada i prou culta com per ser, encara avui, allò que dóna personalitat pròpia a aquesta illa.

Segurament aquest és el referent que tenien en Tirso i tants altres com ell, el referent i el punt de partida del futur que desitjaven per al seus conciutadans. I a aquest objectiu van dedicar una bona part de la seva existència. Amb diferències i matisos entre plantejaments més avançats o més conservadors, però sabent que hi pot haver metes comunes, de la mateixa manera que hi ha línies vermelles que mai no s'han de traspassar. Perquè, si ho fas, el model es romp i la concòrdia ja és impossible.

La meva opinió és que la política de l'illa ha perdut aquests referents i que és urgent que miri de recuperar-los. Sobretot aquells que ara governen, precisament perquè governen, però també l'oposició. La percepció que tenc és que hi ha el perill imminent que s'arribin a traspassar alguna d'aquestes línies, si no és que qualcuna ja l'estan trepitjant. I les conseqüències no serien bones per a ningú.