Aggiornamento

El tema tractat enguany ha estat la repercussió que va tenir el Concili Vaticà II, amb motiu dels cinquanta anys de la seva celebració. Els ponents han estat en Josep Seguí, que avui és el capellà més vell de Menorca —i també un dels caps més lúcids; en Joan Febrer, rector actual de la parròquia; en Joan Pons Moll, veterà militant cristià, amb un dilatat compromís social i polític; i na Carme Mesquida, abadessa de la Comunitat de Santa Clara de Ciutadella. Amb un to marcadament testimonial a partir de les vivències personals, han reconstruït la fenomenal sacsejada que va suposar aquell «aggiornamento» impulsat pel papa Joan XXIII.

No és la meva intenció fer una crònica de les moltes i interessants coses que s'han dit aquesta setmana, sinó compartir la reflexió sobre un aspecte que, d'una manera transversal i més o menys explícita, ha estat present en les aportacions dels ponents. Em referesc a l'observació en paral·lel —més que comparació— de l'època del Concili i de l'actual. Amb totes les diferències, els anys seixantes i el moment actual tenen en comú el fet de ser dues èpoques d'ebullició, de profundes transformacions i de recerca d'una nova manera d'estar en el món.

La joventut i els corrents culturals de la dècada dels 60s empenyien amb força per rompre esquemes, aprofundir les llibertats i canalitzar les energies per al canvi social. A l'estat espanyol, amb un dictador envellit i un sistema que feia aigua, aquestes ànsies agafaven un caràcter especial, orientat a l'objectiu concret del canvi de règim i l'obertura democràtica.

En els anys previs al Concili, l'Església havia quedat com despenjada del món, aliena a les noves sensibilitats de l'època i als sectors socials emergents que pugnaven per una transformació estructural. El Concili Vaticà II va representar, justament, l'abandonament de l'immobilisme i la superació d'aquell estancament per posar en sintonia el missatge cristià amb un món que bullia. L'Església d'aquells anys va aconseguir connectar amb els neguits de la gent i oferir un projecte engrescador; com diu el proemi d'un dels documents més importants del Concili, "el goig i l'esperança, el plor i l'angoixa de l'home contemporani, sobretot els dels pobres i de tota mena d'afligits" eren els mateixos de l'Església. És per açò que els catòlics d'aquella generació que no volien quedar al marge de la història van rebre el Concili amb tanta alegria i van ser els principals impulsors del canvi.

També avui el món bull, i ens veim abocats a unes transformacions que segurament deixaran petites les de fa cinquanta anys. La crisi econòmica només és la punta de l'iceberg d'una metamorfosi molt més profunda i radical. I també avui, com aleshores, predomina la sensació que l'Església s'està quedant fora d'aquests canvis, desconnectada dels sectors socials emergents i dels seus debats, tancada dins ella mateixa per mantenir mentre pugui unes estructures envellides, parlant un llenguatge que pocs entenen, i més pendent de les seves crisis internes que dels problemes del món. Josep M. Quintana escrivia fa unes setmanes a les pàgines d'aquest diari que "el que està naixent encara no ha acabat de néixer, i el que està morint s'aferra a la vida i no acaba de morir". Idò l'Església es troba en la cruïlla d'haver de fer unes reformes profundes per no ser arrossegada per la irrellevància, per no ser comptada entre les rèmores sepultades per aquest món vell que desapareix. Unes reformes que, com les del Concili Vaticà II, li donin aire fresc, la reconnectin amb el present i la projectin cap al futur.

Mentre parlàvem de tot açò, a mitja setmana vam celebrar la notícia de l'elecció del papa Francesc. Els primers gestos d'aquest home apunten a la senzillesa i la humilitat, i açò ha aixecat una onada d'expectatives i d'esperança que ens recorden aquell entusiasme amb què va ser acollit el Concili del papa Joan. Tant de bo que aquest paral·lelisme sigui tan sols la primera llum d'un nou «aggiornamento».