Diego

L'escriptor menorquí Diego Prado té tres qualitats avaluables amb un senzill cop d'ull.
Canta com els àngels i escriu endimoniadament bé. La tercera qualitat està relacionada amb la segona: és una bellíssima persona. Es pot escriure bé i tenir el cor corcat? No. Als escriptors ressentits no se'ls llegeix ningú. El lector detecta el ressentiment, l'enveja, l'arrogància, la rancúnia. El lector passeja pel bosc amb un ca entrenat per trobar trufes enterrades davall les fulles. Virginia Woolf ho va expressar millor al molt recomanable llibre "Una cambra pròpia": "Potser la raó per la qual no sabem gairebé res de Shakespeare -comparat amb Donne o Ben Jonson o Milton- és que els seus rancors, despits i antipaties estan amagats (…) Per això la seva poesia flueix sense traves, amb absoluta llibertat". Ramon Llull va resumir aquest tret essencial del comportament humà amb una màxima que podríem aplicar a la literatura, però també a la vida quotidiana de les persones: "Net de pensa". Diego Prado practica la netedat de pensa, i la seva obra reflecteix aquesta pulcritud. Diego va néixer a Maó l'any 1970 i la seva capacitat polifacètica assoleix trets renaixentistes: novel·lista, contista, poeta, corrector d'estil, locutor de ràdio, actor teatral, cantant d'òpera… Va estudiar Delineació i Geografia i Història i ha col·laborat a la revista Lateral, La bolsa de pipas i als diaris El Mundo/El Día de Baleares i Diari Menorca. Ha guanyat el premis Mateu Seguí Puntas de periodisme i el Casa Andalucía de Narrativa, el Francisco Candel i l'Internacional Max Aub de relats. Els seus contes figuren en diverses antologies i ha publicat la novel·la curta "En algún lugar te espero" (accèssit del Premi Gabriel Sijé, 2000) i els llibres de narracions breus "Las espigas de la imprudencia" (2003) i "Domingos buscando el mar" (Premi Cafè Món 2007). Proveït d'un humor fi, punyent i càustic, la seva obra voreja les fronteres del fantàstic, de la lírica més profunda i de la ironia mordaç que només és capaç d'exercir la persona que no es dóna importància i que veu la realitat de les coses amb la llum que travessa el cristall dels propis defectes. Els personatges de Diego cerquen la redempció en allò impossible, en allò perdut, en coses tan llunyanes i inabastables que, en l'imaginari d'un illenc, es podrien materialitzar amb la imatge simbòlica de l'horitzó de la mar.
El nom propi masculí Diego substitueix a Menorca la versió catalana Dídac (forma adaptada modernament, calcada damunt el llatinisme Dídacus). Fer diego és sortir a caçar i tornar sense haver caçat res. També hi ha la planta solanàcia diego de dia i la planta nictaginàcia diego de nits. La raó per la qual, a diferència d'altres noms propis com ara Jaume, el menorquí hagi agafat del castellà Diego és perquè era castellà el sant titular d'aquest nom: San Diego de Alcalà.