Viatge baratet per terres de Segòvia

La migradesa de les nostres butxaques ens va obligar a viatjar amb bitllets barats, dormir en pensions modestes i menjar sense gastar gaire, en restaurants molt econòmics o comprant-nos directament en botigues els aliments. La nostra joventut va fer ben suportable haver-nos d'estrènyer d'aquesta manera el cinturó. Gairebé no notàvem les incomoditats que ara, de més grans, probablement ens farien el viatge una mica antipàtic.

No ens hi vam estar gaires dies, per terres segovianes, però en conserv molt bon record. Poder-ne fer el recorregut en companyia de persones cultes com els meus amics el va fer encara més interessant, i el bon caràcter de les nostres companyes va contribuir eficaçment a fer que tot anés com una seda.

Tenc dificultat per a recordar alguns llocs visitats o situacions viscudes, però d'uns altres sí que en tenc una imatge clara. De les mirades, per exemple, més o menys dissimulades d'en Josep Miquel cap a na Isabel, per qui semblava estar sentimentalment interessat.

Bé, han passat molts anys i els integrants de l'expedició ja no som els jovenets que érem. Els meus dos amics menorquins -per qui sent admiració i una sana enveja- han esdevingut personatges coneguts dintre del món de la cultura: en Juli és actualment el millor expert en toponímia catalana. Ell i jo, i les nostres respectives dones, compartim molt sovint converses i pel·lícules, dinars i sopars. En Josep Miquel, com tothom que llegeixi es Diari sap, s'ha convertit en un dels pilars més sòlids de la cultura menorquina d'ara i de sempre. Na Isabel, com altres persones nascudes en ciutats grans, ha fet l'opció de traslladar-se a una població més petita i tranquil·la, on viu amb el seu marit. Pel que fa a na Montse, és la component del grup que veig més freqüentment: cada dia i cada nit. I de forma més legal impossible: ella i jo ens vam casar el desembre del mateix any del viatge. El primer fill, però, vam tenir-lo al cap de dos anys. Ho dic per pura prudència, perquè la imaginació dels lectors no s'enfili massa. Ara la tenc aquí mateix, al meu costat, somrient mentre mira allò que jo vaig escrivint.

He redactat aquestes línies poc després d'assabentar-me, ben dolorosament, de la definitiva desaparició d'un dels participants en aquest nostre ja llunyà viatge juvenil. En Josep Miquel va morir sobtadament no fa gaires dies a Maó, la ciutat natal d'ell i meva.

La fotografia que acompanya aquest meu article és una de les 30.000 que el nostre amic finat va fer al llarg de la seva vida.