Subjectivitat

Citant a Enrique M. Ureña, al seu llibre Kant precursor de Marx i Freud, Kant tingué, al parer de Hegel, el gran mèrit d'haver proclamat irrevocablement la subjectivitat de l'individu com a tal, la seva autonomia moral interna, com el fonament últim de la seva llibertat. La dicotomia "legalitat/moralitat" ve precisament a distingir les actuacions externes dels homes de la intenció íntima, del motiu subjectiu, de la consciència moral, de tota aquesta interioritat que no es pot expressar sota categories socials ni jurídiques i sobre la qual es basteix el fonament últim de la llibertat: l'home només és veritablement lliure quan pot voler que "ell mateix es trobi en tot allò que fa" (dass er selbst in Allem sei, vas er tut) ... amb el punt de vista kantià de la moralitat s'arribà a proclamar [afirma Hegel] com a principi universal que la llibertat de l'individu (en tant que individu i en la seva més intima subjectivitat), és el punt arquimèdic sobre el qual s'aixeca l'home, allò més excels, que no pot vinclar-se davant de cap altra cosa, i que, en conseqüència, l'home no pot ja reconèixer cap altra autoritat que atempti contra aquesta llibertat. Allò que a Grècia fou només un començament arriba ara [amb Kant, la Il·lustració] a la seva plenitud: el reconeixement del principi universal de la llibertat subjectiva constitueix el punt d'inflexió [en paraules de Hegel] que separa inequívocament l'Antiguitat de la Modernitat. Els homes de l'Edat Moderna saben ja que tots els homes són lliures i que, des d'aleshores, aquesta consciència ha de romandre sempre i necessàriament, com la seva substància, per sota de totes les institucions i de totes les lleis, en una paraula, per sota de la idea mateixa de l'Estat modern. La posició que destaca Ureña en el seu llibre és la de Kant com a precursor de dos dels referents més citats del que al segle XX s'anomenà la "Teoria Crítica" de la societat: Marx i Freud. Però, en alguns aspectes, Kant sembla mostrar-se més actual que els pensadors darrement citats. Com a fonament filosòfic de la idea de persona Kant postula el principi de la seva autonomia (en sentit moral). Kant defuig així el determinisme economicista dels marxistes, tant com el biologicista dels freudians, mostrant una concepció molt més matitzada i complexa tant del "problema del mal" com de la noció del "progrés històric" com a "progrés humà". El progrés humà serà "progrés moral" (segons Kant) o no serà veritablement un progrés (sinó un "retrocés") històric. El "progrés moral" es pot expressar com una lluita (interna a cada persona), mai reduïble a termes mecanicistes (sotmesos al principi de causalitat que "explica" la realitat fenomènica, però no pot "entendre" la realitat "noumènica" pressuposada sota la idea de "llibertat", equivalent a la de "autonomia" en sentit moral), pel predomini del "principi bo" (basat en el respecte de la llei moral pel valor de la llei moral en ella mateixa) per damunt del "principi dolent" (recerca d'un "benefici" derivat de la satisfacció de tota "inclinació natural" al benestar o a la felicitat "individual"), tots dos principis inscrits en el nucli més íntim de la "condició humana". A Kant el progrés intern de l'home no va orientat a la recerca d'un progrés extern (econòmic, social jurídic o polític), ans més bé al contrari, el progrés extern (fins i tot el jurídic i polític) va orientat a facilitar i afavorir el progrés intern (o moral) de tots i cadascun dels éssers humans ubicats, això sí, en una "comunitat política". El propòsit últim de la "comunitat política", segons Kant, no és altre que el de conduir a la meta de la realització del "progrés moral" dels seus membres, la qual cosa pressuposa, entre d'altres requisits, l'adquisició de la seva condició de "ciutadania" (transcendint la figura històrica de l'Antic Règim que implica tractar el súbdits com a persones en una situació de "minoria d'edat"). Ara bé, aquesta vinculació entre legalitat i moralitat és retroactiva (per això no s'explica en termes "mecanicistes" cap mena de "canvi històric"): per una banda la legalitat és la condició de possibilitat de la moralitat, per una altra banda, la moralitat és la condició de possibilitat de la moralitat.
Són les exigències dels individus que prenen consciència de la seva pròpia llibertat (i la seva dignitat) la que fa necessària la superació d'una determinada figura històrica de la realitat externa, social i jurídico-política. Els canvis històrics no es produeixen de manera inexorable ni tampoc atzarosa, sinó com a conseqüència d'una nova figura i d'una nova forma de consciència dels subjectes que els protagonitzen. L'establiment legal del que Kant anomena "una Constitució Republicana" `[equivalent en el llenguatge de Kant al que avui entenem per "democràcia"] que "el poble" es dóna a si mateix, únicament és possible, sense risc de caure en un despotisme pitjor que aquell del qual provenim, quan els ciutadans hagin arribat a "il·lustrar-se" moralment (autonomia).