Avorrit de sentir parlar dels altres

Quan em vaig jubilar, ara fa vuit anys, vaig començar a col·laborar amb la premsa menorquina, i encara ara ho faig. Als meus articles i cartes al director hi han anat desfilant menorquins a qui estim, admir o totes dues coses alhora, la majoria d'ells gent coneguda a l'illa. Avui matí, quan he engegat l'ordinador, m'he entretingut repassant aquests escrits, forma narcisista de passar l'estona que podria allargar-me l'estada al purgatori. Tanmateix i mentre em rellegia a mi mateix, he pensat que algun menorquí desenfeinat podria distreure's una mica amb els minuts de xafardeig que li regal a continuació.

Al primer d'aquests escrits de què parl hi feia sortir el popular dentista maonès Dr. Saura, que al seu pis i juntament amb altres músics afeccionats -el catedràtic de Ciències Naturals Sr. Cardona entre ells-, interpretava quartets de música germànica. Jo, que vivia al costat (núm. 13 des Camí des Castell) d'on ells tocaven la seva música (núm. 11), els escoltava encantat.

Setmanes més tard, en una carta al director, vaig elogiar el baríton Lluís Sintes, de qui amb la meva néta de quatre anys em complaïa escoltar el disc d'"Es Mahón". En el mateix escrit, línies avall, hi apareixia l'oftalmòleg i escriptor Pedro J. Bosch, devot com jo de Sant Woody Allen.

Massa anys més tard del que ho hauria d'haver fet -Mea culpa!-, vaig començar a llegir l'obra poètica de l'alaiorenc Ponç Pons. Per tal d'evitar que altres interessats per la literatura cometin el mateix error i no esperin tant com jo, l'he fet sortir durant aquests anys en diversos articles. Un altre bon poeta a qui he elogiat en es Diari és el ciutadellenc Antoni Moll Camps.

Fa prop de mig segle vaig conèixer a Barcelona un dels millors filòlegs que ha tingut -i conserva- la nostra illa, el mercadalenc Juli Moll, que també ha fet acte de presència als meus articles, igual que les tres germanes seves que habiten a Barcelona. Amb la família Moll, i a la ciutat abans comtal i ara progressivament republicana, he tingut el plaer de compartir ben agradables dinars i sopars, i excel·lents pel·lícules. Si els maonesos haguéssim tingut en compte -i digerit- els escrits sobre toponímia d'aquest amic meu, ens hauríem estalviat l'enorme energia que hem malgastat en desmesurades polèmiques ortogràfiques. I sense sortir d'aquest tema, entre els personatges de qui he parlat a la premsa hi ha Josep Maria Quintana, l'autor del lúcid article "La creuada de la hac" i del magnífic llibre "Maó".

Anys enrere Gari Petrus Melià es queixava en un article d'aquells que, incapaços d'expressar-se de forma civilitzada, ho fan insultant. M'alegra haver-li donat suport a través del "Menorca".

Un altre maonès, personatge força curiós, a qui també vaig fer sortir a la premsa, és el meu besavi Olives (en Figuereta), carnisser maonès que vivia maritalment, a la vegada i a la mateixa casa, amb la seva dona i la seva cunyada, i amb les quals va tenir nou fills.

L'article se m'ha fet massa llarg, però no el podria acabar sense que hi figurés l'economista Alfons Méndez, els escrits del qual he recomanat en més d'una ocasió. Ni sense esmentar el meu germà Ricardo, esclau com jo d'una passió musical anomenada Mina. O al fotògraf Toni Vidal, amb qui vaig compartir pis a Barcelona abans de casar-nos, ell amb na Lucienne i jo amb na Montse, dos matrimonis que -quines rareses!- sembla que encara funcionen. També, però molt ràpidament, han desfilat pels meus articles la maonesa Lorito i el ciutadellenc Pistola.

Durant aquests vuit anys que fins ara he anat col·laborant amb la premsa de Menorca hauria pogut escriure de molts altres menorquins que s'ho mereixen, i encara hi som a temps. Agrair, per exemple, a Josep Miquel Vidal, un dels pilars més sòlids de la cultura menorquina, la seva generosa i esplèndida labor.

Fins al dia d'avui, mai no he fet per escrit cap comentari del meu excompany d'estudis José Luis Terrón, personatge inclassificable, historiador de vocació, militar d'ofici, bon i agut prosista, col·laborador habitual de la premsa menorquina. Si Terrón hagués nascut quaranta o cinquanta anys abans de quan ho va fer, el general Franco li hauria fet l'honor d'escurçar-li ben notablement la vida. Aquest meu amic i jo, a l'American Bar de Maó, d'on som clients habituals, parlam sovint dels nostres respectius escrits. Jo li elogiï els seus i ell els meus. I d'aquesta manera tan senzilla i econòmica, tots dos ens reforçam mútuament l'autoestima.

Si aquest article té alguna utilitat, a més d'entretenir una mica a curiosos i xafarders, jo diria que és la de demostrar que podem col·laborar amb la premsa menorquina sense ofendre els altres ni insultar-los.