Mario Vargas Llosa i els nacionalismes. Una visió parcial

La fórmula era complexa. La presentadora anava parlant amb l'entrevistat que havia d'elegir tres de les quatre persones que estaven preparades per fer-li una pregunta –això tres cops; per tant, un de cada quatre possibles entrevistadors sempre quedava fora-. Aleshores ell responia i era la presentadora la que coadjuvava a completar el diàleg amb l'escriptor.

No sé quin èxit de públic tindrà aquest programa que, tot i que muntat amb un gran desplegament de mitjans tècnics, em sembla massa complicat, ja que les preguntes no tenen il·lació les unes amb les altres, són curtes i és en tot cas la presentadora la que ha de tenir habilitat per completar-les, com de fet va succeir.

La selecció de Vargas Llosa

A més, haver de descartar tres dels teòrics dotze interlocutors no sé quin valor televisiu pot tenir, encara que d'alguna manera ens mostra les preferències de l'entrevistat. En aquest cas, va rebutjar la interlocució del comediant Josema Yuste, de l'exfutbolista Emilio Butragueño y d'un jove artista de la sèrie televisiva "Cuéntame como pasó" el nom del qual no vaig retenir. Si jo hagués estat la persona entrevistada hauria rebutjat els dos primers, però no el darrer, que hauria preferit a l'exmodel i personatge de revista del cor Antonia Dell'atte, espècimen humà que era sens dubte més temptador però que dubto que fos més interessant, encara que, com he dit, ni tan sols recordo el nom del jove artista, perquè mai no he visionat la sèrie en què apareix.

Escoltar Mario Vargas Llosa sempre és un plaer. Estem davant d'un home intel·ligent, a més d'escriptor excepcional i mestre de literats, que se'n va sortir de manera brillant de les diverses i variades preguntes (algunes més consistents i d'altres més banals) que li van fer. La diferència que va establir entre cultura i espectacle -matèria que tracta en el seu darrer llibre- va ser interessant, com també el fet de sincerar-se humilment davant les càmeres per dir que, si bé no pot sofrir un llibre dolent (que tanca i deixa sense acabar), és capaç de veure una pel·lícula de la sèrie B sempre que tingui una estructura més o menys tancada, cosa que, segons ens va explicar, no pot sofrir Juan Cruz, que va ser el qui li va formular una pregunta en aquest sentit, com per recriminar-li jocosament haver-lo dut un dia a veure (em sembla que a Canàries) un film de Arnold Schwarzenegger.

El tractament dels nacionalismes

La matèria que més em va xocar –no per esperada sinó per com ell va tractar-la- va ser la referent als nacionalismes, a partir d'una pregunta formulada per l'exlider socialista basca y actual dirigent màxim d'UPyD, Rosa Díez, a qui, com va confessar Vargas Llosa, va donar el vot les passades eleccions, ja que des que el govern de Felipe González li va concedir la nacionalitat espanyola, l'escriptor, encara que no resideix a Espanya, té dret a votar.

Quan parlem de "nacionalisme" la qüestió no és fàcil ni senzilla, perquè l'abast del concepte és sempre molt difícil de precisar i se sol tractar esbiaixadament. Per exemple, jo mateix, mai no m'he considerat nacionalista, però sovint, quan escolto persones com Rosa Díez criticant els nacionalismes i els nacionalistes em sento molt més a prop d'aquests que de la dirigent d'UPyD. És el mateix que em va succeir escoltant la resposta de Vargas Llosa.

Deixant de banda els nacionalismes que són a la base de la configuració de l'Europa del segle XIX, que no sol criticar ningú, avui els nacionalismes tenen molts enemics, però molt sovint els arguments d'aquests estan tenyits també de nacionalisme. D'altra banda, el nacionalisme presenta versions molt diverses, encara que -això sí-, totes estan marcades, en un sentit o altre, per la defensa del "locus" que els seus partidaris consideren més proper, així com de les característiques diferenciadores d'aquest (històriques, lingüístiques, culturals, ètniques, socioeconòmiques, etc.). I el "locus" pot ser un territori relativament petit (per exemple Euskadi) o més gran (per exemple la Padania, al nord d'Itàlia) o enorme (l'Argentina, posem per cas).

Cal, però, si volem ser una mica rigorosos, que diferenciem molt bé el nacionalisme que es produeix al si de territoris inclosos en un Estat més gran –són els dits "nacionalismes sense Estat"-, els quals reivindiquen que se'ls reconegui la seva diversitat amb una petició que de vegades es limita a l'aspecte cultural i/o lingüístic i d'altres va més enllà i comporta la sol·licitud d'autonomia política, de major autogovern (si és que ja té reconeguda una certa autonomia) o fins i tot de l'autodeterminació política per proclamar-se un Estat nou i independent. Dins aquest grup hi podem situar els nacionalismes que trobem a Catalunya, a Quebec o a Euskadi, encara que –tret del cas de Quebec, que va viure diversos referèndums- als altres territoris esmentats no sabem l'abast exacte ni el pes específic d'aquestes sol·licituds.

Cadascú de nosaltres pot pensar el que vulgui d'aquests nacionalismes (dits sovint perifèrics), però no els hem de confondre amb uns altres nacionalismes –els que jo denomino "nacionalismes d'Estat", que, per auto justificar-se, recorren a arguments molt diversos, com la grandesa de la unitat de la pàtria, una història gloriosa, el castissisme, d'altres raons que no necessito esmentar o el principi que tots som iguals i que, per tant, no es pot establir cap diferència entre els uns i els altres: ni lingüística, ni cultural ni política "porque todos somos españoles" (versió de Rosa Díez) o perquè "los catalanes pueden tener dos lenguas pero no tienen dos bocas", versió de Rodríguez Ibarra). Aquests nacionalismes d'Estat, que sempre es proclamen pacífics i solen qualificar els altres de "radicals" (això en el millor dels casos), mai no s'adonen que sovint violen drets de minories territorials que parlen, creuen, senten, viuen o volen ser governades amb una estructura política diferent, i reclamen que se'ls reconegui el seu dret a la diferència.

Vargas Llosa no va parlar d'aquests "nacionalismes d'Estat" (que si bé no solen ser agressius, sí podem titllar de bel·ligerants i desqualificadors). En canvi, si que va desqualificar (sense nomenar-los expressament) el nacionalisme dels bascs i dels catalans que d'alguna manera va comparar amb aquells altres nacionalismes d'Estat que, en el panorama internacional, s'emboliquen amb la bandera per amagar o tapar molt sovint mancances del propi sistema que els sustenta: ja siguin democràtiques, polítiques, econòmiques o socials.

Sense arribar a la violència dels nacionalismes de Hitler o Mussolini –que tanmateix va al·ludir com a exemple-, Vargas Llosa va situar dins aquests "nacionalismes" (d'Estat) que qualificà de perillosos el de Fidel Castro, Evo Morales o Cristina Fernández de Kirchner, però n'oblidà d'altres que poden ser més subtils, però no menys reals que els de la senyora Fernández de Kirchner (i agafo aquest per parlar d'una política elegida en un règim democràtic). Per exemple, el de Rosa Díez, campiona avui entre nosaltres del "nacionalisme espanyol".