Una besada als morros

– ¿Ya tenemos aquí a los esbirros del sindicato? (que volia dir: "Què és que tenim una manifestació?" –li va demanar el conseller de la cosa des del seu despatx, amb un fil de veu que no el güidaven a sentir– Mem, deu ser per la reforma laboral? O potser per la sanitat? I si fos per l'educació? O potser perquè ja han afinat que no volem autonomia? O per l'atur, que va creixent? O no seran els pesats de l'Illa de les Vaques, que venen a reclamar avions?–pensava fort el conseller mentre s'anava inquietant.

– No, res d'això, conseller, són bona gent, aquests d'avui. I li estan dedicant una ovació de fervor des de davall el balcó –va replicar na Socorro, que ja tenia fogots de pensar en les fotos que es podria fer–. L'estan aclamant perquè és un bon polític i, a més, duen aquella bandera que a vostè li agrada, la dels trens de broma que caminen pel carrer.

– Uep!¡Que vivan los toros! (que volia dir: "Aquesta sí que no me l'esperava") –va exclamar el conseller canviant de cara–. Això vol dir que sense sebre-ho hauré fet qualque cosa bona i el poble m'ho vol agrair...

– El poble, més tost no ho és –va intervenir na Nataixa, que ja guaitava vam què succeïx des del balcó–. Són tots els que s'havien fet cases il·legals, que ara estan feliços amb les lleis que fan vostès.

– Remil gotes, de russa! –va replicar na Socorro, que va començar a tenir por de no poder-se fer la foto–. Tu sempre tan negativa. Aquí l'assessora política som jo i no tu, que ets una trista funcionària de tercera. Per una vegada que mos venen a felicitar, i tu ho vols espanyar!

– Però que no has llegit les pancartes? –va respondre na Nataixa sense immutar-se– Mira que diu aquella: "La pròxima me la faré encara més grossa". I aquella altra: "Visca la llei del todo vale". I les que hi ha darrere: "Gracis, govern baleà per la meva pitsina il·legal", "A la merda el paisatge"...

– ¡Cállate de una vez! (que volia dir: "Bono, ja n'hi ha prou!" –va exclamar el conseller mentre sortia sense alè del seu despatx–. Ja veig que més val que no surti a saludar els manifestants, que segur que hi haurà qualque periodista que espanyaria la notícia...

– Ja ho pot ben dir –va respondre na Socorro, resignada ja a no fer-se la foto amb els manifestants–. Sort que aquesta casta de periodistes prest ho tindran magre...

– Sobretot a la vostra tele pública–va rematar na Nataixa amb tota la intenció–. Que ja m'han dit que la controlaran els vostros tot sols, sense ni un trist representant de l'oposició.

– No es lo que parece (que volia dir: "Feim allò que mos rota") –va intervenir el conseller. Noltros ja ho volíem, que n'hi hagués qualcun d'ells, però mira, vam acabar decidint que un Consell de Direcció amb noltros tot sols seria més divertit.

– I recorda, Nataixa, que aquesta tele és nostra –va sortir na Socorro–, perquè se la va inventar en Jaume Ma...

– Silencio, insensata (que volia dir: "Que no t'enxampin per la boca!") –va exclamar el conseller mentre es plantava davant la seva assessora–. Que no ho saps que aquest nom el tenim prohibit? Que aquest homo és l'innombrable?

– Innombrable ho serà per vostès –va replicar na Nataixa mentre tancava el balcó per no sentir la cridòria dels manifestants de baix–. Perquè els jutges en canvi, cada dia han de dir el seu nom unes quantes vegades... i cada dia li troben més amics per imputar.

– ¿A mí que me cuentas? (que vol dir: "Ja ho sé que diràs que jo ja hi era") –va respondre molt maleit el conseller– Però és que jo feia tanta feina tanta feina, que no me n'entemia de res. I mira si era innocent, que ja torn a ser una autoritat!
El nostro espia ho contemplava tot des del sofà, sense que ningú reparàs en la seva presència. És que s'havia disfressat de president d'estat que fa veure que planta cara a les autoritats europees i, en canvi, l'únic que fa és escanyar les autonomies de casa. I així, el seu govern viu ben ample presumint de bon gestor, mentre els governs autònoms, insultats, vexats i acusats de malgastadors tant si ho han fet bé com malament, no poden pagar ni els hospitals ni les escoles.

Disfressat d'aquesta manera, tothom en aquella casa es pensava que era un monument dedicat al kefe kefe. Tret de na Nataixa que havia afinat tot d'una que era l'espia i, mira-te-la ella, no va poder resistir la temptació de fer-li una besada als morros, per la ocurrència.